15 de març de 2010
Sense categoria
0 comentaris

‘Mister Evasió’ de Blai Bonet a l’Espai Mallorca (II)

Dia 16 de març, dimarts, a les 19.30, presentació  a l’Espai Mallorca (carrer del Carme, 55) de Barcelona del llibre Míster Evasió, de Blai Bonet, número
2 de la col·lecció “L’In6”.
A càrrec de Maties Garcias, Director Insular de Cultura, de Biel Mesquida,
autor del prefaci, i d’Antònia Vicens, directora de la col·lecció.

MÍSTER
EVASIÓ
:

EL PALIMPSEST IMMENS I SENSORIAL
D’UN COS D’HOME JOVE (II)

 

El prefaci, aquest prefaci, vol ser un cant d’amor a
l’escriptura de l’amic i mestre Blai Bonet, una explicació personal de les
meves relectures del text i una recerca d’alguns detalls significatius. Cadascú
frueix o pateix sol amb un llibre, s’ho fa sol. Però es poden compartir els
efectes i els afectes. Anem per feina! El curs 1968-69 aquest prefacier vivia a
Barcelona on acabava la carrera de Biològiques. En aquesta època tenia una
correspondència i uns contactes telefònics llargs i ben seguits amb Blai Bonet,
confegits, a més a més amb les visites que durant les meves vacances feia a ca
seva, carrer Palma, 74, de Santanyí, on des que havia tornat de Barcelona, des
que havia deixat Barcelona quasi per sempre —només hi va anar un parell de
vegades vegades en breus estades que recordi per rebre premis i fer una
conferència sobre l’erotisme pornogràfic de Picasso— vivia amb la seva mare,
Maria Rigo. En la biografia ja s’ha dit que Blai Bonet va néixer a Santanyí el
1929 en la família humil d’un euguer. Que estudià al seminari, destí únic del
molts nins pobres i intel·ligents, que als dinou anys li diagnosticaren una
tuberculosi i va haver de ser ingressat al sanatori de Caubet, que escrivia
poemes i guanyava premis importants, que un grup d’intel·lectuals i de burgesos
catalans del Principat—Carles Riba, Joan Oliver, J. M. Castellet, els Bonet
Garí, etc., el dugueren a Barcelona on el tractaren el millors especialistes
dels pulmons, el Dr. Sagués era el més recordat per Blai, («El Dr. Sagués em va
ensenyar a llegir Hölderlin. El primer vers de Hölderlin me’l va llegir ell,
però en consultar-li el que havia de fer en el Montseny i el que no, em va dir:
“No et donaré cap lliçó, ni una, només un vers d’en Hölderlin que diu: Qui té
la tirada de cap al sublim es decanta sempre de cap al vital.” Ja ho vaig tenir
entès. Al sublim, ja hi tenia la tirada.»), i en tres anys es va posar quasi
bé. Que va seguir escrivint i publicant més llibres que foren guardonats per un
cantó, i motiu d’escàndol per una cultura catalana burgesobenpensant per
l’altra, però que eren, són, la llevadura, l’energia, d’una mala fi de
llenguatges nous, invists, que vivificaven el català i l’omplien d’inèdites
potencialitat espressives. I devers el 1967 tornà a Santanyí d’on no sortí més
que per fer viatges breus i des d’on va seguir escrivint i publicant com un far
orientador del seus fins a la mort el 1997. «Tornaré a Barcelona, quan
Barcelona se m’assembli», deia.

[Vergonya, cavallers, vergonya! NO s’aturen els pressumptes corruptes. Ara un polític d’UM i un empresari de la IB3  i Canal 4 Jacint Farrús! Esquitxen de fems el govern d’Antich!]

I després d’escriure això m’arriba per dos indrets simultanis,
un diàleg amb el poeta Carles Rebassa i la relectura de la contracoberta de la
primera edició de M. E., l’autobiografia que hi col·locà Blai i que des de la
primera vegada que la vaig veure em va fer pensar: «Vaig néixer a l’illa de
Mallorca. A un poble del sud: Santanyí. Dia 10, desembre de 1929. Cursava el
tercer any de Filosofia, tenia 19 anys; i malalt. Tot d’anys, repartits entre
Mallorca i Barcelona i el Montseny: aquí vaig començar a ser escriptor.
Escriure, com a professió diària, no m’agrada gens ni mica. Precisament perquè
no hi gaudeixo, escric. Em conec profundament i, per una lògica economia
existencial, deixo de banda quasi totes les coses que em donarien gust. No sóc
un asceta, sobretot no sóc un místic, però m’agrada estar content de mi. Si
escrivís el que m’agrada, seria més o menys un Hölderlin, Paul Valéry o Gabriel
Miró. Escriure, però, com a acció humana m’agrada una cosa de no dir. Molt.»

&&&

Barcelona, sempre Barcelona. Crec que va ser
devers el novembre de 1968 quan en Blai em demanà que recollís a algun lloc de
Barcelona un mecanoscrit seu i li enviàs a Santanyí. Era M. E. Sé que aquell
exemplar duia unes cobertes de cartró blau marí i era un bloc amb anelles grans
i argentades. Vaig començar a llegir aquelles citacions que fa a la primera
plana de Joyce, de Plató, d’Antonioni, de Sant Joan i de Pasternak com a
trampolins de llenguatges cap al Llenguatge, com a pancartes de la Manifestació
que estava a punt de començar, del Trip d’una carn jove calellapalafrugellenca
que ens conta una evasió, l’Evasió. I en endinsar-me en la primera frase —Aquestes ratlles pertanyen al darrer full
escrit mentre era a viure a un lloc que es diu fora
.— vaig sentir que
entrava en la carn viva i bategant de Marc Esquert, en el seu primer i darrer
escrit, en el llibre verdal que sovint s’escorre dels nois de vint anys i et
deixa ple de blaus sense que te’n temis, que et deixa fet un ecce home amb les
fetes d’un ecce puer. I la lletra m’entrava com un temporal —xassss, xassss,
xassss!— que te’n duu cap a les ones i els comellars de sabonera, els
engolidors i les revolades, els petits instants de pau entre dues envestides de
l’embat, els naufragis possibles. M. E. el vaig llegir sense aturall tot un horabaixa
i tota una nit. I l’endemà vaig telefonar a Blai amb l’entusiasme i la passió
d’un xitxarel·lo, si fa no fa de l’edat del protagonista, que volia esdevenir
escriptor, i que havia tingut el privilegi de ser un dels primers lectors d’un
dels llibres més essencials de la literatura catalana i europea de la segona
meitat del segle XX: un llibre que obria d’ampit en ample el segle XXI. No sé
si en aquell moment em temia de la importància cabdal de l’obra, de la fita que
eren aquelles pàgines. Crec que no. M’era igual i no m’ho plantejava. Però sí
que sabia que aquelles dues-centes planes que relataven les aventures i
desventures de Marc Esquert, les confessions d’un infant del segle des de que
neix fins que desapareix, eren una màquina literària prodigiosa i resoludament
moderna, una orgia incessant de paraules obrades a mà i a cervell, un territori
de paisatges quotidians i inacabables, que m’havia fet conèixer més coses de mi
mateix i de la vida que les classes més magistrals dels meus professors de la
universitat. Per això serveix la bona literatura: per saber-nos i per
assaborir-nos, per inventar-nos sense aturall.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!