CAPÍTOL II, III I FINAL SOBRE ‘MALES COMPANYIES’

 

CAPÍTOL II: LES PRIMERES FRASES
DE MALES COMPANYIES. «Sense rumiar-ho
ni un instant més, vaig fer el bolic i me’n vaig anar de casa per provar de ser
un altre. Estrenar la màquina d’afaitar i fugir de l’illa com un esperitat va
ser tot u. El cap em bullia de projectes inexplorats.» Tota escriptura és una
empresa de seducció d’aquell de qualsevol sexe de l’esperit que passa els ulls
sobre les línies del text. Tot inici de novel·la és seductor o no és. Em sent
el lector sobirà i singular que va engolint tinta perquè la lletra li fa set,
una set que la lletra mateixa assacia i, alhora, li fa ganes de beure més, i
més, i més, fins que, sense témer-se’n, arriba a la darrera plana, a la darrera
paraula, al darrer glop. La lletra de Marc Cerdó des del primer capítol, Una fugida precipitada, em va atrapar
dins un dragon-khan llengüer. La primera lectura va ser metonímica.

Volia
conèixer la vida d’en Joan, aquest ésser de devuit anys de Gotmar, just devora
Pollença, que viu amb els pares, Magdalena i Lleonard, i els avis, Melcion
Fortesa i Margalida Aguiló, que té un amic que nom Àngel i que des de la
infantesa no s’ha aturat de crear maldecaps, de donar matadura i de endurir-se
el cor en un exercici tan disciplinat i inconscient, alhora, que em recorda
tres herois ben existencials de ficció que podrien ser els seus germans de
l’ànima: el Meursault de L’étranger
d’Albert Camus, el Marc Esquert de Mister
Evasió
de Blai Bonet i l’Ignatius J. Reilly de A Confederacy of Dunces de John Kennedy Toole. M’impressionà
l’energia contemporània d’en Joan, un inadaptat, un outsider, un perdedor avant
la lettre que en primera persona i amb la fredor detallista d’un forense ens fa
una autòpsia d’un fresc de vides humanes i d’una societat sense qualitats en
què la vulgaritat, la lletjor, la hipocresia, la corrupció i la manca de valors
nobles són els paisatges desolats que l’enrevolten.

&&&

CAPÍTOL III: LA VERTADERA LECTURA
ÉS LA RELECTURA. Aquí va començar una altra i alta lectura: la metafòrica. Aquí
hi ha la prova del gust de l’escriptura! Sí, Males companyies té una llengua marccerdoniana que està feta amb
una llibertat vigilada que deixa alloure els mots, per un cantó, perquè es
disparin en nombroses, totes, direccions i, per l’altre, els col·loca amb
precisió d’artiller, de tal manera que diguin exactament allò que ell ens vol
contar. Marc Cerdó ha creat aquella llengua estrangera, singular i pròpia, nova
de trinca, de la qual ens parlava Proust com a símptoma i xifra de l’escriptor
vertader. Aquesta novel·la escarrufarà els normativistes i els dialectalistes
perquè no entendran l’anticostumisme militant, i antimilitar, que hi ha en uns
diàlegs que podrien ser els textos de les bafarades d’un tebeo d’ara mateix, on
s’expressa la profunda amoralitat d’un personatge que es desplega a través dels
seus efectes lingüístics, en aquesta rara alquímia dels mots que amb la seva
lleugeresa i luminiscència semblen les onades que acaben i recomencen sempre
seguit. Cada capítol, amb el seu títol que és una pancarta brechtiana, es
comença a moure cap a una altra part, cap a territoris de l’estranyesa, i ens
enlaira cap a un altre sentit, cap a l’estranger de nosaltres mateixos, cap a
l’altre, amb unes eines verbals extraordinàries i uns mecanismes que posen en
marxa reaccions en cadena imprevisibles. Una escriptura particular allunyada
tant de la tradició com de la recerca d’originalitat que eludeix els models i
la naturalitat, en què no són els mots els que canten sinó aquesta escriptura
mental, segona, que es forma i avança entre les coses i els mots. Llegir Marc
Cerdó és pensar en un arrossegall d’adjectius: fresquet, lleuger, just, fort,
ric, senzill, curós, sensible, que es desallotgen els uns als altres per, en
conjunt, fer senyals i fer signes sense aturall.

&&&

FINAL: LLEGIR MALES COMPANYIES ÉS PASSAR UN GUSTER, ÉS
VIURE FESTES I FESTERS LLENGÜERS. Marc Cerdó sap que tota la novel·la es
fonamenta en el llenguatge: no en el què, sinó en el com. I ho sap a
consciència. Sap que per bastir aquesta casa que és un text novel·lesc calen
bons fonaments i bones parets mestres que aguantin l’edifici, els sostres. I
com a bon mestre d’obres i bon picapedrer no ha deixat res a l’aire, no ha
deixat res que es pugui esbucar a la primera ventada d’anàlisi. Hi ha en Marc
una consciència profunda de la llengua conjuminada amb una pedrera inesgotable
dels mots, dels girs, de les invencions, de la imatgeria verbal, de les
sintaxis, que li permet fer salts mortals sense que ho sembli, encendre les
rodelles més brodariesques o fer el malabarisme més arabesc sense que sembli
que fa cap heroïcitat. I per això ha agafat un dels topos més clàssics dels
autors illencs, especialment els mallorquins de postguerra: la fuga, la partida
de l’illa, el trencament del cordó umbilical, i n’ha fet una peça polifònica
que només s’assembla a si mateixa, amb totes les ressonàncies i els ecos que es
vulgui però absolutament personal. Ha reeixit en el repte amb la invenció
disciplinada, la descripció euforitzant, l’astracanada sardònica, el gust per
les paraules que quan les amolla sembla que surtin sense pensar i han estat
pouades, caçades, agafades amb els rampins de la seva ploma exploradora de
registres, de tons, de coloracions, d’abissos, d’explosions, d’el·lipsis, de
les cavorques més abscondites o més superficials, tant se val si aconsegueixen
el seu objectiu. I quins són els objectius de la comesa: entretenir el lector
tatuant-lo d’interrogants, fer-lo entrar en olivetes i empènyer-lo cap a les
sedassades fortes, aficar-se a les seves venes com una substància estimulant i
enlairar-lo cap a zones desconegudes de la seva vida, remoure’l, refer-lo,
consolar-lo i donar-li uns aliments que el facin feliç una estoneta. Crec que Males companyies aconsegueix els seus
objectius.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *