FLAIER
Dimecres 17 de febrer
a les 20.30 h.
Ens visitarà a l’Àgora Llibreria
Marc CERDÒ
‘Males companyies’
per presentar el seu llibre
ens acompanyarà
Biel MESQUIDA
Sebastià PERELLÓ
Us hi esperam!
Capítol I: La presentació (fragment)
La nature en son ensemble, n’est pas forcée d’être
féconde; elle est le grand équilibre de la vie et de la mort. Peut-être la plus
haute poésie vient-elle de sa superbe sterilité. L’océan, lui, ne travaille
pas, ne produit pas, il s’agite; il ne donne pas la vie, il la contient; ou
plutôt, il la donne et la retire avec la même indifference.
Jean-Marie Guyau
Aquestes ratlles pertanyen al darrer full escrit
mentre era a viure a un lloc que es diu fora.
Inici de Míster Evasió de Blai Bonet
Et même lorque j’affirme, j’interroge encore.
Jacques Rigaut
Bon vespre
amadors de la literatura bona, posaré fil a l’agulla i demanaré ajuda a l’Àngel
perquè vengui a l’acte i m’ajudi a dir quatre mots de la meva veritat com a
lector fervent de Males companyies de
Marc Cerdó. Ès! No te n’havies anat cap a Barcelona? Escrius una presentació,
una presentació de què, xaval? Ha! Ha! Ha! Veig que l’Àngel s’encollona i això
em treu de polleguera. Més val tenir un gra al cul que tenir-te per amic!, li
amoll enrabiat. Saps on tenc les ganes de riure? Ho vols sebre, moneiot, bosses
tristes! No veus que no sé com he de començar a contar i cantar les meravelles
d’aquesta novel·la d’en Marc Cerdó que m’ha deixat entobiat, que m’ha fet fer
l’ullastre esbrancat, que m’ha donat mil i un cavalls de força, que m’ha
demostrat les possibilitats inacabables del català, que m’ha fet riure i
plorar, xisclar i glosar, que m’ha fet jugar amb les paraules a balquena i a
betzef, que m’ha regalat dobles sentits estiragassant-se en totes direccions,
que m’ha engatat de diàlegs inoïts, que m’ha entendrit de dureses i que m’ha
esquarterat com si em fessin l’autòpsia de viu en viu, que m’ha refet i m’ha
consolat de tanta confusió oiosa, en una paraula, que m’ha ajudat a viure!
Quina una que en dus de cap! Vas flipat, Biel! Que t’has endilgat una mitsubishi
d’Eivissa, o una herba de l’Atlas, què putes t’ha fotut?, em diu Àngel mentre
glopeja la Heineken que li he ofert. Em vols escoltar, cap de fava primerenca?
Duc el cap amarat de mots i d’històries! De saborinos i
d’interrogants. I això és més convulsiu que qualsevol química per pura que
sigui! Tros de pur! No entens res! Aquesta novel·la, Males companyies, m’ha deixat, després de llegir-la dues vegades,
la còrpora plena de records com si hagués viscut la vida d’en Joan el
protagonista, com si fos en Joan. M’ha calat foc per dedins, unes flames de
vèrbola lligades a la fosca del sentir, que no sé com explicar amb paraules
planeres i lògiques. Necessit un cop de mà a canvi de res. L’Àngel m’ha mirat
de primcompte i s’ha posat molt sèrio com si anàs a dir l’abracadabra que
m’obriria d’ampit en ample el desllorigador miraculós. Després com si no res
m’ha escopit a la fesomia: Idò jo trob que fas una mica llarg. T’ofegues dins
un tassó d’aigua, perquè tampoc no hi ha per tant. Tot això no és altre que
excuses de filfa, argúcies de covard per dir-ho curt i ras. L’he fitorat amb la
mirada. Ha reaccionat cridant com un tarat: Presentar el llibre d’un amic sempre et pot dur conseqüències
nefastes, aquestes han estat les primeres paraules condretes, congruents i
terribles de l’Àngel des que li he explicat la feta. Però aquí la cosa és més envitricollada,
he respost cop en sec. Perquè en
Marc no és l’amic que tu dius. Amb ell no em pot passar res de dolent. No puc
tenir cap mal rotllo! Ho sé i no em demanis per què. L’escriptor, Marc, em té a
la butxaca. Pertany a una categoria molt rara i especial d’amic, aquell que
tries quan encara es trobava dins el ventre de la seva mare, l’amiga escriptora Xesca
Ensenyat, aquell 1974 del segle passat, quan ella va venir amb un bombo de
campionat a viure amb en Pep-Maür Serra i amb aquest lector en un apartament de trenta–cinc metres
quadrats de Provença-Passeig de Gràcia de Barcelona, on, per afegitó, hi vivien
un ca bassed-hound, Segis, i un moix siamès, Buda, com a inquilins. I Marc
Cerdó allà mateix i no és profecia, va començar a viure entre nosaltres.
L’Àngel m’ha mirat amb commiseració, com si em perdonàs la vida. Pardal
asolellat! Si tens confiança amb ell la cosa és molt senzilla: comença pel
principi i no faràs les retxes tortes. I sense afegir res pus, sense dir ni ase
ni bèstia ha desaparegut com havia arribat. Com un buf.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!