15 de febrer de 2010
Sense categoria
3 comentaris

CÀPSULA TEMPORAL

M’ho
digueres la nit de la festa de Solita, quan encara no t’havies engatat del tot
i conservaves aquella espècie de lucidesa crua que et feia una Cassandra
casolana i anunciaves les pitjors desgràcies amb una rialla frescota, postissa,
i amb la manca d’escrúpols més pocavergonya que he conegut en una dona. M’ho
digueres sense cap preparació, entre el renouer de la gent que cridava massa i
la música de Rufus Wainwright que sonava a tota en aquell pis grandiós i antic
de les avingudes que dominava el cul de la Catedral i el castell de Bellver
il·luminat.

[Foto Maria Espeus]

Estàvem plegades i
t’acabava d’anar a cercar un altre gintònic de
beefeater amb unes gotes d’aquell flux que em començava a vessar just
pensar en
tu, i que deies que era el millor perfum. Allò que m’agradava de tu,
Anna, era
la teva capacitat per no deixar-te capturar. Irònica, llibertina i
obsedida
sexualment són les qualitats que em vénen al cap quan et pens, però tot
d’una
barat, i et veig amb els llavis vermell gleva de sang, aquella coa de
peix
negra a l’egipcíaca als ulls en un look passadet i una perpètua vendetta
contra
tu mateixa. Hedonista cerebral que practicaves l’esport de pitjar amb la
punta
del teu taló damunt la jugular d’aquells que queien dins els filats de
la teva
seducció i del teu coll de cigne. Tenies gestos lleugers com ombres que
acompanyaves de citacions així: A cada instant, el nostre futur apareix
davant
nosaltres com un estranger en la nit. I et giraves i parties com si
haguessis
fet un ou de tres vermells.

Com a
dona, natural tota tu; com dimoni, tanmateix innocent fins que no
t’invocava
qualque Faust. Tot això eres tu per mi, jo n’estic certa. I les dones?
Abans
que se t’acostassin eres un cataclisme en suspens, una virus que no té
matèria
per devorar. Després, tant els uns com les altres es cremaven a fons amb
el teu
foc colgat. No he donat mai res sense penedir-me de no haver-ho
conservat, ni
he conservat allò que fos sense penedir-me de no haver-ho donat.

Orada,
seca, sulla tota tu, destruïes i donaves per no-res. Prendre-ho tot i
aprendre
a perdre-ho tot, aquesta era la teva divisa. Eres frívola i estoica en
una
mateixa tirada. Vaig intentar aclarir com ho feies i sempre em resultà
impossible trobar els mecanismes secrets que movien les busques de la
teva
vida. T’exaltaves tot d’una emperò passàvem horabaixes totes soles sense
dir un
mot com si fóssim dues amigues que després de barallades han de conviure
per
obligació. En un moviment de debilitat que em semblava fingida em
confessaves que
no havies sabut mai el que volies. Hi afegies un torrent incessant de
llàgrimes
que no hi havia ni mot ni carícia que pogués aturar. Coneixies el perill
d’entreveure allò que un és. Repeties que el gust, com l’amor, no es
troba més
que per fragments. Com podia captar la teva freqüència justa? Com podia
conèixer la teva energia escampada com pols de dinamita? Com podia
reciclar
aquella baixada lenta cap a la demolició en què només volies ginebra i
homes
d’acompanyament?

No sé
com puc escriure. No sé d’on trec les forces per fer aquests esbossos a
l’aire.
Com puc viure en un món en què tot es cruia i es desgasta? Sempre he
pensat que
la lletra pot recosir allò que la vida ha esqueixat. Que la lletra
existeix per
això, per aquesta feina llarga i benigna de sargir munts i munts de
llençols
païts, fets malbé, i que cal apedaçar sense aturall, inacabablement. De
vegades, em plant davant un desconvenir com el teu amb la intenció única
de
treure un argument que no tindré ni el talent ni la força de fer.

Veig,
just devora, aquest gerro de vidre, un cilindre que s’obre en una
circumferència badada, tot gravat de lletres vés negres inacabables
entre les
quals surten els brotets d’olivera en flor que odiaves, mig ple d’aigua
d’aquella rosa podrida que em regalares. Per què l’amor no es fa allà on
tu no
ets? Crec que t’havia amollat aquesta frase un poc cursi i lul·liana com
un
tret molt a prop d’aquell vestit de seda carmesina que et despullava els
braços
i el calvari del teu escot irreal la nit de la festa de Solita. Per què
no he
volgut creure mai en la necessitat dels epílegs? Per què no surten mai
en la
pantalla del meu radar? M’insultaries a la bruta si em llegissis i
m’acusaries
d’haver destrossat la teva història a cops de malenconia, d’haver
oblidat
aquells gestos extravagants que et constituïen tota com quan et vestires
de
full de paper amb els poemes que t’havia escrit. Eres autoritària quan
volies:
em treies adjectius, em saquejaves les metàfores, injectaves en els meus
textos
un rigor que no posseïes.

No sé
si et traesc quan intent deixar les teves empremtes en el fil de les
planes.
Pura càpsula temporal abocada a l’oblit. Al final no sabem si hem estat
feliços. M’ho digueres quan els convidats de la festa de l’aniversari de
Solita
partien com un cap de fibló cap a Caesars per escoltar uns digeis de
moda. M’ho
digueres com si parlassis amb tu mateixa a la terrassa sobre la badia
negra
mentre feia una cameta d’aranya que t’aigualia el maquillatge i et
donava un
aspecte de gran tràgica. M’ho digueres com si em confessassis que havies
perdut
la darrera partida de la teva vida.

Els
forenses varen poder identificar el teu cadàver menjat per un incendi
absurd en
veure l’anell amb aquella frase teva gravada: quin és el camí de
l’infern?

[Text publicat al suplement «La Almudaina» del Diario de Mallorca el dia 14 de febrer de MMX]

  1. No n’hi ha camins per a la pau, la pau és el camí.

    També hom i don podria pensar que no n’hi ha camins per a l’infern, l’infern és el camí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!