14 de febrer de 2010
Sense categoria
0 comentaris

DOLORES SAMPOL: XARXES DE PINZELLADES LLIURES

Quan pens els quadres de Dolores Sampol, quan vull escriure sobre les obres
que exposa aquesta artista de la delicadesa, trob dues característiques
essencials i singulars que formen el fil conductor d’aquestes pintures: la seva
llibertat absoluta en la recerca pictòrica per un cantó, i la gran capacitat de
risc per trobar l’emergència dels objectes, de les situacions i de les
significacions múltiples per l’altre. Això es demostra en la feina acurada,
quasi de miniaturista que percaça els detalls al vol conjuminada amb una
poètica íntima, fonda, d’un fluix sensorial que no deixa de cantó la denúncia
més clara i el crit més esmolat. El fet de fer servir l’antiga, clàssica,
tècnica de la pintura a l’oli sobre taula ja és tota una declaració de
principis: la lentitud com a exercici, la lleugeresa com a meta i el camí
quotidià, esforçat i pacient, com a forma d’obrar aquestes invencions de la
bellesa.

[Pintura de Dolores Sampol: ¿Bailas?]

Abís aeri és una etiqueta excel·lent perquè amb
dues paraules ens resumeix una de les idees que sobrevola tot el conjunt
expositiu: la paradoxa esdevé tan excessiva que es converteix en oxímoron,
aquesta contradictio in terminis que
armonitza dos conceptes oposats en una sola expressió i que fa néixer un nou
concepte. Concepte nou en què hi ha la saviesa del passat amb tota la càrrega
cultural que la fonamenta i la promesa de futur amb l’obertura cap a territoris
invists que les imatges ens desencadenen. Dolores Sampol sap que pinta dins
l’atmosfera contemporània carregada de paranys, de confusions i de consum, i
per aconseguir expressar amb la major precisió i justesa la veritat de les
coses, troba solucions personals que travessen la seva còrpora fins al llenç i
es converteixen en metàfora irradiadora d’una sensibilitat novella.

M’impressiona en els seus quadres, especialment en La carícia, ¿Bailas? o Dessús la mar, davall el cel, aquesta ascètica generosa del color de la pinzellada
finíssima d’una dona que coneix a fons el seu mester fins el el virtuosisme,
amb uns temes (el cos d’una nedadora, una sabata de tacó, unes bragues, unes
gafes, uns peixos, un insectes, una mà i uns peus, etc.) amarats d’aquesta
energia de la necessitat que té l’artista de manifestar-los en la seva
radicalitat poètica. La mà, el cos i els peus despellats ens diuen molt sobre
el despullament dels sentits i la capacitat de màscara que molts de cops
l’epidermis representa. En d’altres obres com Teixint, homenatge a Emily
Dickinson
, Bosc de pinzells, homenatge a Joan Miró i Coincidència amb Carson McCullers, la
pintora densifica més el seu missatge amb els elements pictòrics més senzills i
objectuals (un núvol i nombres, uns pinzells i una mà, una altra mà i un
rellotge sense busques) en què la mirada activa sedimenta unes coexistències de
sentits i de sentiments de cada dia que són un càntic noble als noms i a les
coses. Em deixa cervelltremolant.

Admir aquest naturalisme d’il·lustració científica posat al servei d’una
construcció visual tan original i sincrònica amb els afectes que desperta,
aquesta alta qualitat de màgia d’una audàcia atrevida i una invenció d’una
exuberància controlada. Les obres amb personatges hiperrealistes —L’home que mirava la lluna verda, Enlluernada pels peixos, Cinema París— estan impregnades d’una
força cromàtica feta de discreccions cercades i d’una expressivitat potent que
et travessa com un llampec fosc que surt de la nuesa dels esguards, de
l’enigma. Finalment les obres que mostren uniformes dels presos de Guantánamo
ens diuen que l’art i la denúncia poden donar-se la mà sense caure en cap
demagògia i que denunciar l’opressió i la demanda de socors funciona a la
perfecció amb el dibuix d’uns uniformes en què les pinzellades ens diuen alhora
el sofriment, la tortura, la injustícia i l’imperialisme d’Estat d’un temps en
què els drets individuals són trepitjats. I ens conten també, tan bé, la
pintura que investiga noves formes de dir una mala fi de coses sobre nosaltres
mateixos.

Cal assaborir a poc a poc aquests quadres perquè et donin tot allò
inacabable amb que Dolores Sampol els ha injectat, perquè s’afiquin en les
entreteles de l’esperit els colors i les idees que els informen i et carreguin
amb la lucidesa, l’amor i la fragilitat en què se sostenen.

Telloc, febrer, MMX

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!