MARIA CARLA PARLA (IV)


KAMIKAZE DE LES SENSACIONS


 La precisió dura.
 La bellesa decau.

N. C.

«Li dec a Aràlia, el poc que sé de mi mateix.», vaig fer aquella confessió quan un raig de sol aparagué entre els esfilagassats grisos que ho tapaven tot i il·luminà d’esplendors argentats les oliveres d’un marges que queien fins a la mar.
Maria Carla semblava somniadora.

 El biplaça derrapava a les corbes. Tot el camp olia a música. Vaig apagar el lector de compactes. «No sents un renou especial?», quan vaig acabar de fer la pregunta em vaig témer de la beneitura de l’interrogant. Maria Carla era estrangera, italiana, i no podia saber la banda sonora d’aquells paisatges.
«Sí, sent córrer aigua, torrenteres d’aigua que cauen des de la muntanya.» Com podia ser aquell prodigi! L’estrangera m’havia definit l’aigua que cantava com una raríssima excepció en aquelles contrades. Ens aturàrem vora el mirador de Valldemar. L’aire era d’una transparència absoluta. El sol dins l’aigua, mercuri. S’havia aturat de cop el vent. L’horitzó es confonia amb la mar blavosa, grisosa.
 «Voldria escriure una història de la intel·ligència», vaig amollar quasi sense pensar.
Maria Carla em mirava com esperitada.

 «Dius frases críptiques, com Aràlia. Em semblau molt germans. No us entenc.»


Aquella confessió era un repte.

 Tenia un nus a la gargamella i no sabia per què.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *