Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Ja
no puc pus. M’he passat dues hores i tres quarts cercant com un desesperat el
correu decisiu, el teu darrer correu. Semblava que no havia existit mai.
Trobava els documents que hauria d’haver fet desaparèixer. I l’únic que en
aquell moment m’interessava, l’única possibilitat d’avisar-te, s’allunyava cada
vegada més de la pantalla d’aquest ordinador on m’he posat amb els deu dits
tremolosos a escriure sense saber per què. Com les meves activitats, les
nostres, aquests darrers tres mesos. Si ho faig, perquè ho feia. Si no ho faig,
perquè ho havia d’haver fet. No en surt. I ara ja no hi ha res a fer. Però hi
he tornat com un obsés. He recorregut tots els camins de la cerca i la recerca
per totes les dreceres informàtiques que conec. No puc telefonar a ningú. El
resultat, un buit, un fat. Em trob entre dos abismes.

Tu no vares entendre mai
la meva immobilitat encara que la tenguessis davant sempre seguit. Sol passar.
Allò que tenim davant no ho veiem. A allò que sembla el més enforinyat hi
arribam a la primera ullada. No cal que hi faci ni un cop de cap. Només els
dits de les mans diuen, la resta és un sac de patates. I això fa que no pugui
baixar de quatres, agafar el cotxe i intentar córrer a la velocitat de la llum
per atrapar-te. Sé com em vaig aficar dins aquesta juguesca en què les regles
eren brutes des del principi encara que tu volguessis maquillar-les amb una
pintura d’idees que bufaven a la primera humitat. Pintura plàstica, en diuen.
Jo m’estimava més la calç que ho xucla tot i no cau, ni explota. Només si hi ha
molta de sequera pot deixar transpirar una polsina lleu i blanca com aquesta
retxa de coca que acab d’esnifar per poder esperar a pler sense aquests nervis
desarreglats que s’entortolliguen per la boca de l’estómac i em fan ganes de
treure el fetge per la boca.

Acab
de tornar de l’excusat i estic desfet. M’he posat els dits fins a la gargamella
i he inventat tots els espasmes que he sabut per expulsar aquesta bilis negra
que m’enverina. No hi ha hagut sort. Només m’han sortit unes fleumes que
suraven damunt l’aigua com illes negroses i mòbils. Res pus. He agafat un dels
teus caramels de menta per treure’m el mal gust de boca. Mira per on un caramel
d’un verd transparent m’ha fet conèixer una de les teves formes
d’enteranyinar-me: deixar penyores. I no ho feies sense voler. Cadascuna la
trob en el lloc precís en què la necessit, en què em fa falta. M’has caçat les
faltes quan semblava que la fredor seca com l’acer era el teu aire. Per a un
home que fins que et va veure habitava dins la vida a l’ombra, dins la creació
d’una ombra on no entràs ningú, fores el sismògraf que crea terribles
tremolors, com aquests mateixos que ara es repeteixen amb sacsejades més lentes
i espaiades, que no se sap mai si són el resultat de l’eco d’un gran trasbals o
l’anunci d’un altre trasbals superior, i, alhora, els enregistra en una màquina
secreta com totes les pròtesis que et feien la tècnica en comunicacions més
crac que coneixia, la hacker més desitjada per segons qui volgués fer
operacions del màxim risc amb la màxima seguretat.

Mir
el rellotge i compt el temps. Hi ha una desacceleració d’aquesta taquicàrdia
menudeua com un corcó que puc sentir en el batec de les venes més superficials.
Les venes dels polsos ja no estan tan inflades, i els dits poden encadenar
frases que em distreuen i em fan perdre la memòria. Voldria tenir un Palau dels
Records, així, amb majúscules, em digueres quan llegia un estudi sobre la
gatera com a font de saviesa. In vino veritas. I tot seguit m’ordenares amb aquella veu inquisitiva que em
col·locava: Llegeix-me’n unes frases. I com un esclau libi et vaig obeir tot
d’una: «El verb viure és simultàniament transitiu i intransitiu, designa a la
vegada el fet d’esser viu i l’acte de d’experimentar alguna cosa, testimonia
una solidaritat paradoxal entre l’esser al món i l’art d’esser-ne l’espectador.
Viure és estar alhora en el món i a fora; és per un miracle precari, reservori
actiu, en un mateix gest, de l’íntim i el llunyà.» No hi estic d’acord,
digueres enfadada com si t’hagués insultat, t’aixecares i et preparares un
whisky sol que et begueres d’un glop sense demanar-me tan sols si volia res.

No
hi ha cosa més corprenedora que l’aparició de l’esdeveniment que ja hem predit.
Aquest és el meu estat actual. No puc baratar cap dels moviments del joc que ha
de passar amb la puntualitat d’un rellotge suís. Un joc mortal en què només som
una baula que es troba en la mateixa situació de perill que algunes altres més
pròximes a l’epicentre de l’acció. Tu, sense anar més enfora, que no he pogut
entendre mai com has triat una trinxera tan de primera fila quan et passaves
molts de vespres plorant entre somnis com una nina petita a qui fa por la
fosca. Em coneixia bé el teu cantet. Com que quasi no tenc son amb la coca i
les pastilles, podia espiar el teu dormir inquiet, convuls, sempre a punt d’un somnambulisme que no vares voler reconèixer mai com si
allò fos una tara que et convertia en una noninguna als meus ulls que et
repassaven tot el dia, o tot el temps del dia en què acomplia les teves ordres.

Vénc
de l’excusat un altre cop. Quan m’aficava el netejador entre les genives m’he
vist tota la dentició feta amb canins. Tens boca de llop, em regirares quan ho
digueres un matí mentre em rentava les dents i no t’esperava. Sempre hem
d’estar preparats per a un atac. Em repeties quan et volia fer saber que jo
només era un baldat que s’apuntava a aquella història per la grapada d’euros
que em permetria viure sense privacions. Semblava que em creies. Em llançaves
una mirada de commiseració com si fos invisible. Després m’he emprenyat perquè
en aquesta cambra d’hotel, tan lletja com gran i segura, no puc anar al meu
estudi, on tenc aquella bolla de cuir, un pes mort que colpeig i colpeig amb
els guants de boxa i que em produeix amb la violència dels gestos i els tocs
una revifament de la circulació sanguínia i un benestar acompanyat d’una
estimulació cerebral. Necessit aquella sensació vivificant. Voldria projectar
la mica de llum del meu pensament en una direcció nova que m’il·luminàs angles
foscs, i per aconseguir això necessit que la claror es projecti sobre
superfícies que ja sien lluminoses. Tu eres un d’aquests miralls mentals.
Comprendre, em deies, és recordar.

Per
què aquesta vegada em trob molt més alterat que altres cops que he fet el
mateix? Ella sabia que hi havia una fatalitat en el nostre encontre, com si la
bella descobrís totes les bèsties negres que ens envoltaven i em col·locàs en
la categoria d’albí, de raresa, de trofeu de guerra. Quan estic davant
l’ordinador amb la feina de la lluita em sembla que em despert i que en el fons
no vivia, somniava. Cal crear relacions socials sempre més estretes entre la
gent. Deies coses així i em feies plorera, em feies peguera, em feies boixera,
i sabia que només em tocava practicar els silencis amb tota la cautela i la
comèdia necessàries perquè el mecanisme anàs llatí i es precipitàs cap a la
seva pròpia pèrdua.

El
despotisme del gust anorrea tot allò que no pot assimilar. Com dins un mirall,
confusament, però també a través de les llàgrimes he rebut la telefonada del
meu contacte: tot s’ha acabat. Han detingut els set membres del grup. Han
trobat les armes que ens indicares i tot el material informàtic. La bomba ha
estat desactivada. Ella, la teva protegida, s’ha resistit molt i no t’ha
denunciat. Segur que dirà el teu nom fals en algun interrogatori. Has fet un
treball excel·lent. Quedaràs fora de joc una llarga temporada. Pots preparar
unes llargues vacances. Ara, extenuat, amb la boca seca i el cap esflorat sé
que hi ha un fora de camp entre ella i jo, misteriós. Aquestes frases,
desconnectades molts de cops unes de les altres, es reparteixen la mateixa
desolació i mostren la forma incandescent d’una absència.

[TEXT PUBLICAT AL SUPLEMENT L’ALMUDAINA DEL DIARIO DE MALLORCA DE DIA 24 DE GENER DE MMX]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!