No som un lector
d’horòscops, emperò de vegades, com aquell matí infernal, quan necessit fugir a
les totes d’una preocupació abassegadora, si em cau davant la plana
d’astrologia d’un diari o d’una revista, m’hi aferr amb la credulitat del naïf que espera trobar una clau per minsa que sigui en la lectura
atenta d’aquelles línies disforges i plenes de desbarats, que deuen estar
copiades d’un lloccomú qualsevol, una clau que el pugui distreure
d’aquelles punxades als polsos i aquell tancament de tots els sentits, perquè
em dugui cap a un paisatge de futur ple de possibilitats i horitzons diversos
en el qual encara hi càpiga un poc d’aventura minsa, d’esclafits de rialles o
de l’absurd més impossible que em permeti adormir els meus nervis destrossats,
em doni un inici de somriure i l’empenta per posar en ordre les meves idees o
fer-les desaparèixer, m’és igual, però, sobretot, em calmi aquest dolor que cap
ni una de les pastilles que em recepta el doctor Febrer és capaç d’apaivagar i que
ocupa, i fa malbé, la xarxa de comunicacions que em lliguen amb el món.
Reia tot sol, fluixet, i
això ja era un bon senyal, quan llegia les paraules que algú havia inventat per
guanyar-se la vida contant el futur dels que érem bessons, com si fossin un
acudit sarcàstic i una mica sàdic, que em pronosticava coses així per a aquella
jornada: La vostra capacitat per estimular els altres us dóna una reputació
sòlida d’home enèrgic, però que avui es multiplicarà com si passàssiu a la
velocitat superior. D’una manera general és possible que estigueu ben disposat
a trobar una situació, o una persona, susceptible de transformar completament
les dades de la vostra vida. Unes irresistibles ganes de frescor i de novetat
us regeneren. Sou ben lliure d’acceptar o no aquesta nova que pot modificar la
vostra vida. Podria ser un dia com aquell en què Einstein ha entrevist per
primera vegada els principis de la seva teoria de la relativitat. Posau un peu
rere l’altre i caminau. Aquí em tornaren a créixer exponencialment les punxades
als polsos i em vaig haver de prendre una ampolla sencera de la injecció de
dolorec amb aigua. Les preocupacions obsessives eren com avions kamikazes
acabats en punxa que em fitoraven els cables nerviosos i els pegaven foc. El cap
em bullia.
No me’n podia avenir: la
meva dona havia organitzat un viatge a Londres per veure la nostra filla Raquel
en companyia del nostre fill petit, Julià, que estudiava a Barcelona, en
aquelles dates precises en què ella sabia des de feia estona que la meva feina
d’advocat seria molt dura, perquè havien de comparèixer davant el jutge dos
dels meus millors clients, que estaven acusats d’haver realitzat operacions tan
diverses amb els doblers públics com el robatori i el blanqueig del gran
capital aconseguit, un judici en el qual em jugava el prestigi del despatx i
potser una gran part de la feina futura, i per mor d’això li vaig dir a les
clares i amb males formes: Magdalena, aquest viatge a Londres és una animalada,
quan més et necessit per aquí perquè m’ajudis a dur la creu i, de passada,
m’acompanyis a sopars i altres compromisos en què, gràcies a la teva presència,
podré fugir d’estudi de tants de personatges que l’únic que volen és fer-me la
traveta, només se t’ocorre partir quinze dies per fer perdre el temps a una
joveneta que estudia arqueologia i a un al·lot que té un feiner per acabar el
seu projecte de final de carrera d’arquitectura amb la frivolitat d’una dona i
una mare que ha perdut el nord.
Sense que em contestassis
em sonà el mòbil i em donaren una notícia fotudíssima, el fiscal presentava dos
testimonis nous que asseguraven que els meus clients els havien demanat, i ells
havien pagat, comissions milionàries per a una requalificació de terrenys d’un
polígon industrial i, per afegitó, els dos malanats havien lliurat papers
comprometedors i uns enregistraments cutres que demostraven la nocturnitat i
traïdoria dels meus representats. Aquí fou quan et posares a cridar, belar i
plorar, cop sec, amb un renouer tan espantós que vaig haver de dir al meu
passant que ara mateix aniria cap al despatx per aclarir tot aquell devessall,
mentre tu mormolaves amb falset, després del desgavell, quasi com una soprano
escanyada, que no t’havia estimat mai i que partiries cap a Londres encara que
fos la darrera cosa que fessis damunt la terra.
Plovia tant quan vaig
sortir al carrer que el netejaparabrises de l’audi no servia per esborrar el
vel d’aigua que em feia menar d’esma entre els pins d’aquella urbanització de
Son Vida que em coneixia fil per randa, i vaig fer un alè fondo quan ja vaig
veure arribar el primer semàfor de Son Rapinya, on em sentia més assossegat
perquè l’aigua de bimbolla s’havia convertit en una neueta lleugera entre la
qual m’apareixien les mamelletes com dues taronjones tebes i suaus de Doris, la
meva secretària fidel, que tocaria a voler aquella nit dins la cambra
matrimonial i que em farien oblidar aquell dia espantós que semblava anar tan a
poc a poc, tan lent com la circulació que em tenia retingut, aturat, a la plaça
de Madrid, just davant l’església de Sant Sebastià, i que amb bones em deixava
arribar fins al passeig de Mallorca, on vaig entreveure un al·lot amb una
caputxa blava que em feia senyes perquè aparcàs just davant la porta de
l’entrada d’aquell hall de marbre diamant negre on m’enlairaria cap al meu
despatx i aclariria aquella nova volta de pern d’una situació asfixiant.
Per què es toparen les
nostres mans, la teva mà dreta joveníssima, amb les ungles rosegades i la pell
aspra, amb la meva mà dreta amb dos anells d’or al dit índex i un cansament
d’home que ha signat massa paperassa, quan et donava unes monedes, i vaig
sentir un calfred com una cinglada que em feia esses per l’espinada i que em
pensava que ja no sentiria pus mai més? Per què, quasi sense pensar-ho, et vaig
demanar d’on eres, i quan em contestares, de Romania, com si això fos una
consigna secreta, et vaig convidar a prendre alguna cosa al bar de Ca n’Ignasi
de Pollença? Per què ens posàrem a parlar pels descosits com si fóssim dos
amics que feia molt de temps que no es veien, s’han trobat per casualitat i
celebren aquest encontre? Per què em vaig entusiasmar amb aquell espanyol
macarrònic que amollaves, pastat de frases trivials, falses concordances, manca
de gramàtica elemental, i que em semblava la narració més plena d’encanteris
que m’havien fet mai des que la tia Joana em contava rondalles el dia de les
matances quan vetlàvem vora la foganya? Per què em va passar el temps i el mal
de cap tan aviat que quan Doris em telefonava li donava llargues i, a la cinquena
cridada, quan em va dir que la urgència de feina era absoluta, li vaig
contestar que només el meu cap era absolut i li vaig penjar sense cap mirament?
Per què et vaig dir que et convidava a dinar i ens vàrem donar cita amb molt
menys temps que el que necessitava per arreglar tots els meus assumptes?
No sabia les paraules del
meu paper amb aquell al·lot romanès que dinava amb mi en un restaurantet
d’Escorca on suposava que no ens trobaria ningú conegut, i tot això era una
novetat, aferrat com estava a les frases estereotipades, repetitives, mortes,
que formaven els diàlegs de la feina, de les amistats i de casa que em
permetien posar el pilot automàtic de la convenció per quedar bé sempre, tot el
contrari de les paraules mudes que no em sortien davant la xerrera desfermada
de Dave, que tant li era contar-me que no suportava els mallorquins ni el
mallorquí, com explicar-me amb tot detall els encontorns del llac de Sibiu,
plens de boscos verdíssims i d’ocells acolorits on ell voldria viure sempre,
paraules mudes que de tant en tant es convertien en una sonoritat que returava.
Jo, un dels advocats més brillants de Palma que sempre s’havia distingit per
una oratòria fluïda i exacta, m’havia convertit en un home que quequejava i que
amb aquesta meula sorda no hauria guanyat mai ni un plet, mentre ell no
s’aturava de parlar i parlar i em deixava embambat.
Amor meu: aquestes dues
paraules són per a tu, Dave, que dorms aferrat a la meva còrpora com si jo fos
un salvavides per al teu naufragi sense saber que és a l’inrevés.
Amor meu: aquesta
declaració que només he fet dues vegades en la meva vida, és per a tu, Dave,
que m’has marcat amb el tatuatge més definitiu que no hauria imaginat mai.
Amor meu: Dave, en aquell
casetó d’obra perdut enmig d’un ametlerar que has ocupat i és ca teva, m’has
fet sentir coses que no coneixia, que reconeixia, que sabia, m’has fet veure,
en aquestes quinze nits i en aquests quinze dies plegats, que vivia dins una
pell morta, m’has reviscolat i m’has col·locat en la situació més dura i més decisiva
de la meva vida.
Amor meu: partesc amb tu
cap al lloc dels teus enyors, per més que sàpiga que en arribar-hi me’ls faràs
engolir tots.
[Text publicat al suplement La almudaina del Diario de Mallorca del dia 17 de gener de 2010.]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!