MARIA CARLA PARLA (I)


CAPITONNÉE D’ÉTOFFES CRAMOISIES


Il y a toujours quelqu’un dans quelque chose. Et c’est pourquoi je trouverai naturel que l’on portât le deuil d’une pendule, d’un vase ou d’une photographie.
Louise VilmorinCar Bélial, Moloch, Belzébuth, Ashtaroth
Font surgir, sous les yeux scandalisés de Loth,
Les marbres de Sodome et les fleurs de Gomorrhe.
(…)
Car Bélial, Moloch, Belzébuth, Ashtaroth
Font triompher Sodome et claironner Gomorrhe.
Renée Vivien

La música desencadena els efectes lluminosos i el ritme de les escenes. Maria Carla xucla en la seva fesomia tota la claror crepuscular de la biblioteca de Son Asgard. M’imagín aquesta al·lota dins una llum de biblioteca submarina: verds de ca que fuig, blaus de blauet de bugada, ocres d’algues seques que voleien entre les prestatgeries plenes de llibres amb pells gravades amb noms daurats i els salomons d’espelmes.

«El càsting de Givenchy era espaterrant! M’hauria agradat que Aràlia participàs en el joc. Emperò Daphne la frenava, la tallava. No la deixava alenar. I tota Aràlia és un tableau vivant. I d’això es tractava en aquella mise en scène singularíssima en què les models bastien un quadre, eren un quadre bategant. Chez Givenchy dugueren moltes escultures del Musée Bourdelle. T’imagines una escalinata de roses negres amb una model amb un vestit cenyit a la pell i tot drapejat de pétals de dentelle que baixa lentament davall una pluja de rosades amb perfum de roserar? Una Karolina Kurkova enrossida i esblanqueïda amb una combinació de pantaló amazona i un jersei negre sobre un soutien-gorge de randes argentades en un solàrium Bettina ple de làmpades color carabassa. Noelle Roques amb una faldilla milfulls de mousselina de seda carn en una platge d’arena d’or. Lily Cole amb una capa de satí que sembla remullada en un bany de sang damunt el trampolí d’una piscina de color escarlata. Aràlia duia un corsage brodé de plumes d’autruche brûlées i semblava que estava damunt un pòdium. Quan es va acostar al meu model, una robe de mariée en satin de soie sculpté, va quedar com enlluernada i vaig distingir unes lluentors als fons de les ninetes. Estic segur que pensava en tu. Acostà els seus llavis dibuixadíssims de rouge, quasi negres, —cramoisies–a les broderies que em recobrien la fesomia i em deixa el rumor d’un bes que em donà molta calidesa. Després mormolà alguna cosa com Aphrodite Child i partí invocant el nom de Sapho. Els dies d’Aràlia a París són inacabables: un poema per despertar; rams immensos lliurats per chauffeurs de gran alçada; cita amb el seu perruquer-confessor Claude, successor de Carita; dinar al Ritz, a La Tour d’Argent o Chez Lipp amb personatges de moda (Galliano, Anne F. Garréta, René de Ceccatty, la Cixous, etc.) on Aràlia deixa anar frases curtes i agudes com a missils que a la nit ja hauran pegat un parell de voltes parisenques; una sesta llarga i solitària; lectures vàries amb textos de Colette sobre la Marquise de Morny, Missy, o de Renée Vivien —Une femme m’apparut…–, o Natalie Barney; meditació ràpida davant el mirall per donar-se un touch de profunditat seductora; aparició en el saló de Daphne tot ple d’esnobs, actrius, novel·listes premiats, modistes, pintors, protegits on beu Black Velvet –una dosi de Guinness per dues de xampany– per recordar l’amic Orson; sopar recital chez Catherine Deneuve amb D., P. Branco, Ch. M., D de V. i Daphne com un paó vigilant. Qualsevol vespre es cansarà d’ella. És una liaison llibertina. Una nit em demanaren que em colgàs amb elles dues i vaig dir que sí. Em trobes dolenta?»

Li vaig respondre que tot el contrari. «Tens molt bon gust», vaig musitar mentre em prenia un glop de fernet-branca acidíssim.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *