EL PES DE LA MIRADA
Dans l’homme, la seule chose qui pèse, c’est l’oeil irrassasiable.
Pascal Quignard
Quan em trob en aquest estat en què la indolència es barreja amb una tristesa que no sé d’on surt, la lectura de La barque silencieuse de Pascal Quignard em fa molt de bé.
L’any 1838 Emily ha escrit en anglès en la seva plagueta: «Brontë en grec vol dir tempesta.»
Per què el lector no em considera com un somni?
Una lleugera calitja d’humitat que filtra els rajos d’un sol malaltís. Aquest matí he fet el bosc.
També és un lloc sagrat que em fa ensumera, toquera, grufegera, mirera.
M’he entretingut contant les estrelletes verdes de la barbeta que entapissava algunes clapes del camí que es perdia entre mates plenes de bolletes vermelles (he pensat en les cireretes de pastor i no n’he vist més que en el meu cap) i ombres mòbils de pins, que es tallava per mor d’un ullastre salvatge, ben revengut, que ocupava tot un redol, que es convertia en un passadís amb brolladors de càrritx a cada cantó, que s’encenia amb les flors blavisses i menudeues dels romanins.
He recordat que Pascal m’havia contat que en un epígraf grec exhumat a Roma (com estau Sebastià i Mateu a l’apartament damunt la Via Appia alenant història?), l’any 1878 no hi havia ni Hades, ni barca, ni Caront, ni el guardià Èac: Dans les enfers il n’y a que os, noms, cendres.
He alenat fondo mentre Santa Maria del Camí era una taca d’argila entremig dels camps verds. No hem d’esperar coses immortals, ho diu el dia i l’estació i la fi de l’any i l’hivern: quan hem baixat davall terra on són els neandertals, i els sapiens des de fa més d’un milió d’anys, no tornam treure ulls.
Els ulls, quina meravella, quina fragilitat, quin gust, quina finor, quins tels de ceba que es poden esqueixar amb un no-res!
Escrivim per a uns ulls perduts. Per l’ombra dels ulls perduts.
Basta una mirada per comprendre.
El nou no repeteix, INVENTA.
No renovella, no rejoveneix: INNOVA.
Em sent remineralitzat com si em reciclàs per dedins, malgré tout.
[Foto d’Irving Penn, in memoriam]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Digué Valéry que “poema és el que no es pot resumir”. Avui no es pot resumir “el pes de la mirada”. I Feliç 2010!, de cor. I si m’és permès … una abraçada.
I quan sembla que l’hivern s’acabat, just torna a escomençar.