Plagueta de Bord

Em
sentia pujar allò, que anomenava per no haver trobat un mot més exacte per a la
cosa, amb la paraula immensa de desesperació, i em sentia impotent per
descriure aquella bolla de fàstic que em naixia a la part baixa del ventre i em
creixia lentament com una invasió sorda fins que en arribar a la boca de
l’estòmac esdevenia intensa, volcànica i tan exaltant que m’agafava per la
gargamella, m’estrenyia amb una força bestial i em deixava estormiada talment
un aneurisma que rebenta en el lloc precís del cervell on intentava pensar
algunes de les fetes que m’havien passat aquell dia qualsevol de desembre quan
havia sortit de ca meva per fer tres feines i comprar un regal per a l’amic
invisible.

(…)

Una
frase incompleta ha de demostrar que és incompleta. Aquesta idea no s’ha aturat
de torturar-me els darrers temps perquè no acab de saber explicar la realitat
profunda, quasi m’atreviria a qualificar-la de científica, que amaga. Ella
podria haver escrit: tenia ganes de tocar unes. Així, sense acabament. Deixant
un suplici, un forat, un esqueix, un esvoranc, un blanc. Ho podria dir en
termes de composició: mancaria el producte que és la clau de volta. Sense, les
paraules s’aproximen a la transposició dels fets d’una forma més verídica però
menys ressemblant. Però això a ella no la importa gaire per què pensa en. No ho
sé. Dubt tot el temps. Aquesta contarella volia escriure un incident banal i
s’ha anat complicant de tal manera que els fils s’embullen com volen i no sé
quina figura clapada de silencis en pot sortir de tot plegat. Però necessitava
fer-ho. El final d’un amor és de tot menys agradable. I les esperes són un.

Em
sentia ferida per aquella pèrdua, una forma molt meva de descriure un robatori,
em sentia violada per aquell jove altíssim que volava cap a mi damunt un
esqueit i just en ser al meu costat m’ha arrabassat la bossa amb tanta
velocitat i violència que he caigut enterra, m’ha arrossegat una estona fins
que l’he amollada, i he quedat estirada amb un dolor viu al maluc i al braç
esquerre i unes ganes de cridar i plorar a les totes que he pogut reprimir quan
dos homes se m’han acostat, m’han demanat si em feia mal res i una dona molt
alterada xisclava, no la toqueu, no la mogueu, no la batagueu, i després em
passava un mocador perfumat de romaní pel front banyat de suors fredes i
m’acaronava amb molta suavitat les galtes mentre em deia amb veu maternal que
no passàs pena, que l’ambulància arribaria en un no res, i em somreia.

Hi ha
l’absència d’una història que donaria a l’amor el gruix d’una memòria comuna,
però resten dues memòries possibles: la memòria amorosa solitària, que tendeix
a desviar-se del mateix projecte amorós fins i tot en la seva voluntat de nou
radical, i que només cerca fer zooms amb la teva fesomia, amb els teus gestos,
amb la teva forma de reflexionar; i la memòria ficcional que és la confidència
del passat que voldria fer la quantra a l’altra memòria, remuntant el temps de
l’amor per incloure-hi el temps d’abans de l’amor, desplaçant el moment de la
fundació de l’amor. Amot, amort, amos són primeres persones d’un present
indicatiu que zumzegen davant la vista com aquestes mosques falses que la
retina inventa algunes vegades quan estic molt cansada d’escriure i que anomèn
les herbes folles. Sé que et deia d’una forma obsessiva que només envelleixen
els sentiments abstractes i els conceptes generals, per la qual cosa volia
prendre notes tan senzilles com el color del cel d’aquell dia, el menú que
havíem compartit, el somni que havia tingut quan feia horeta o la tensió per
descriure un personatge que només puc veure de gairell.

Em
sentia com si xerràs pels descosits amb una facilitat nerviosa sense detallar
quasi res del que havia passat i, alhora, em sentia insegura amb aquell policia
de paisà que em mirava amb la desconfiança i la perplexitat del ca perdiguer
que no m’escolta perquè em vol reconèixer com una de les dones que hi ha
fotografiades a la comissaria: assassines perilloses, terroristes sanguinàries,
i que ara, per un atzar magnífic d’un vulgar estirall de bossa, ha caigut entre
les seves mans, dins el radar del seu nas instintiu i davant per davant de la
seva vivor natural que podran demostrar com darrere aquella senyora de mitja
edat amb un vestit jaqueta gris perla un poc païdet s’amaga un dels cervells
pensants de la banda que aquests darrers mesos no s’atura d’assaltar bancs,
posar bombes, fer matx i, sobretot, crear un estat d’alarma general en uns
moments tan crítics en què qualsevol espira es converteix en un incendi social
de proporcions immenses que ho pot enviar tot a can bum.

Ella
s’imagina que fer i reflexionar són el mateix. Una dona que pensa al quadrat,
pensa el que pensa, però sobretot en el fet que ho pensa. Dir que. Tenir gola de.
Separar-se d’un. Veure el. Morir-se de ganes dels. Caminar cap a. Rompre amb. I
com que el que és evident per a un mateix no ho és per als altres això no
s’acaba mai. Traus que no mostren més que el que no diuen. La veu es fa
escàpola, escapoló i escapulari en el mateix desdir-se. Ella va tenir un amor.
Tot se’n fa eco. Una llum sàvia mostra algun detall sense importància d’un greu
accident amorós. Però no hi ha pathos, ni imatges, ni ferida. Volam tan alt que
quan la càmera agrana en un picat de vertigen una ciutat en el cor d’una badia,
uns roquissars com llençols blancs de mar, una casa de pisos en una populosa
avinguda o les cúpules d’un cementiri, podem bé creure que veim imatges post mortem
o potser d’una altra casta. Les carències i les tinences plegades. Tinença se
li ha ocorregut després de beure un drai fortet.

Em
sentia mal a pler davant les preguntes insistents del policia que no s’aturava
de cridar per telèfon demanant tota casta d’entresenyes sobre mi, i davant les
insinuacions mig dites que acompanyaven amb una veu seca la descripció de les
seves recerques em sentia, també, amb una inquietud generalitzada que em
travessava cadascun dels sentits amb unes intensitats diferents i em provocava
uns alens espessos semblants a aquells tan convulsos i excitadors, els millors
per a mi, que precedeixen l’amor i que aquí, tot al contrari i d’una forma
exaltada, es convertien en la ranera final del moribund que ja no pot dir ni la
darrera paraula i intenta, en un esforç sense èxit, articular alguna síl·laba
que pugui fer entendre als qui l’acompanyen en aquests últims moments alguna
espurna de la veracitat de la seva vida, i en aquest mateix intent de respirar
la paraula que li donaria la pau definitiva s’ofega amb l’opressió del no dit,
i fa el bategot entre l’estupefacció dels finats que només entenen el gest
definitiu del bot cap a aquest poderós cavaller: el No-res que fa esbutzar-se
de riure fins al plors.

Ella
sabia que si agafes un ca que acaba de néixer i l’afiques dins una gàbia amb
barrots verticals, tota la seva vida aquest ca tindrà problemes per veure les
línies horitzontals. El policia mira i remira la seva engruna de realitat amb
cucales acusadores. Em fa gràcia perquè és hitch. No he contat res de la
infantesa de la dama en el nínxol de l’espera llarga d’un pare perdut. I ella
no sap que just abans de ser detinguda per clars indicis de terrorisme arribarà
el salvador del darrer minut, un ciutadà just, Jordi Caruell Sostrà, que ha trobat
la seva bossa amb tots els documents i sobretot aquell diari que fa amb una lletra
menuda i amagada, quasi en punt de desaparició, on ella conta fil per randa amb
frases perforades els incidents més quotidians de la seva existència.
[Text publicat el 27 de desembre de 2009 al suplement «L’Almudaina» del Diario de Mallorca]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!