Plagueta de Bord

UN
LLIBRE DE CONTES SEDUCTOR I INACABABLE. Algú em va contar fa pocs dies que un
llibreter de Barcelona va posar els Contes russos (Quaderns Crema, 2009) de Francesc
Serés en la secció de “Literatura russa” sense cap mala intenció sinó perquè es
pensava que eren traduccions al català d’escriptors de l‘antiga URSS. No és un
acudit sinó una feta que estic segur que encantaria a l’autor que amb aquest
llibre s’ha muntat una parafernàlia literària tan original com engrescadora.

[Imatge de Michael Kenna, que m’ha enviat Sebastià Perelló amb  les meilleurs voeux. Gràcies! HI ha una bona complicitat S. P. i F. S.: són dos virtuosos de la llengua.]

Però
Serés no és un jove nouvingut a les lletres, sinó que duu una aventura
literària de les més fermes, rigoroses i excitants que hi ha actualment dins la
literatura catalana contemporània. El vaig descobrir en les tres primeres
novel·les —Els ventres de la terra, L’arbre sense tronc i Una llengua de plom, aplegades en De fems i de marbres (Quaderns Crema,
2003)—, que em mostraren, amb una llengua feta de meandres i arabescs, d’una
fortalesa escultòrica i una tendror tibant, tot un pèlag de paisatges verbals
que obrien temes i escenaris, personatges i visions d’uns territoris geogràfics
i, sobretot, humans totalment desconeguts. M’entusiasmà la llibertat amb que
barrejava una prosa plena de nombroses longituds d’ones que la llançaven cap a
la poesia amb una altra en què els mots semblava que es miraven a si mateixos
amb la lucidesa de l’assaig, tot pastat amb una contarella subterrània que
treia ulls arreu. Vaig saber que havia trobat un escriptor de veres. L’aparició
de La força de la gravetat (Quaderns
Crema, 2006), un llibre de contes en què introdueix el lector en escenografies
quotidianes contemplades amb l’objectivitat d’un entomòleg, em confirmà la seva
capacitat recercadora que no s’aturava d’escorcollar zones perdudes i
oblidades. El Premi Nacional de Literatura i el Premi Serra d’Or són dos
guardons que reconegueren el talent seresià. En el següent llibre, La matèria
primera (Editorial Empúries, 2007), a partir d’un llenguatge volgudament periodístic,
s’acostava a la vida i el treball de la Catalunya d’ara, en un experiment de
documentalització del món, reeixit i original. El 2008 em sorprenia amb tres
obres de teatre, Caure amunt (Quaderns Crema, 2008), que posaven en escena tres homenots catalans,
Ramon Muntaner, Ramon Llull i Jaume Roig, en què encarava temes com la relació
entre el rei i el cronista, l’apropiació d’una obra literària pels seus
deixebles i les relacions de poder entre dones i homes. Una altra forma
d’indagació en un altre format. Sempre la recerca entre les fosques!

EL
RISC COM A MÈTODE DE TREBALL. Serés a Contes russos ha fet una nova cucavela,
un nou salt mortal literari sense xarxa. Ha creat cinc escriptors russos, amb
noms llinatges, estudis, treball, estil i bibliografia, ha inventat una
traductora del rus que alhora és antòloga i prologuista. Ell mateix ha explicat
en algunes notes l’ambició de la seva feta: “Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc
o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics,
concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni
la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats.
(…) Arguments, personatges que interactuen i pensen i escenari, com els
contes de Maupassant, Txékhov o Salinger.” Com a lector i com a relector puc
assegurar que Serés se n’ha sortit amb èxit del repte. La primera lectura,
lenta i aprofundida —la lletra de Serés no s’entrega als que només volen saber
com acabarà el relat—, em va deixar tocat, trasbalsat, perquè a través de la
vida russa des de l’època del tsars a Putin era un poc de la nostra vida des de
Franco a l’actualitat que es veia reflectida dins els textos: els enganys de
les polítiques dictatorials, de les utopies del proletariat, de la revolució
per a tothom són contats amb ironia, sarcasme i humor, una rialla seca i amarga
molts de cops; l’amor més clàssic, entre una dona i un home, és retratat amb
l’escenografia de la postguerra o de la destrucció del medi ambient amb la qual
cosa agafa unes perspectives no vistes mai; rebels sense causa o idealistes del
no-res apareixen com herois singulars que saben treure dignitat d’on no n’hi
ha; m’agraden molt les dones amb la seva energia vital que va més enllà de les
derrotes i les misèries de cada dia. No cal dir que des d’un bell començament
el lector sap que allò que passà allà és el mateix que passà aquí, la russietat
és una catalanitat. Aquí també hem viscut en un sistema en què tot era ficció.
A la segona lecura he assaborit els referents d’aquestes històries que m’han
arribat a través de les declaracions de l’autor i a la meva mirada
detectivesca: els camins del palimpsest són infinits.

“Els
genets” m’ha fet pensar en “El desig de ser pell roja“ de Kafka; “Low Cost of
Life, Low Cost Love”  i “La casa de
nines russes”m’ha duit a les dones que obligaven a casar-se amb algú d’un determinat
lloc de l’escala social que tan bé va pintar Jane Austen; “La pagesa i el
mecànic” m’ha portat ecos dels relats de Salinger “Per a Esmé, amb amor i
sordidesa”; “Les ànimes mortes” de Gogol vibra a “La ressurrecció de les
ànimes” i Pushkin està present en “El darrer sopar de Serguei Aleksandr”; també
hi ha aquesta mirada plena de detalls de Txékhov, l’humor de Bulgàkov o
l’elegància perversa de Nabokov. Però no penseu per tot això que acab de dir que Serés
faci metaliteratura. Tot el contrari. Aquest llibre és literatura de la bona
d’un escriptor vertader que ha cercat una forma nova i innovadora per contar
històries universals fent servir unes localitzacions i uns personatges
realistes del món rus que és català en les seves essències més fondes. Una
prosa que està plena de gusts, uns personatges que t’enganxen amb la humanitat
més vital, una imaginació a prova d’afàsies i una varietat de pensaments i
reflexions que converteixen l’obra en un text que ens conta molt de nosaltres
mateixos, de la complexitat singular de cada individu. Un llibre molt, molt
recomanable. Gràcies!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!