17 de desembre de 2009
Sense categoria
0 comentaris

ALBERT RÀFOLS-CASAMADA TAMBÉ HA PARTIT DE VACANCES

Ho he sabut de cop i no ho esperava.
Als vuitanta-sis anys Ràfols-Casamada ha partit.
He pensat amb Maria Girona: eren una parella en una simbiosi perfecta.
El seu llinatge Casamada sempre em va entendrir: casa estimada: això era ell.
Els vaig conèixer en els setanta del segle passat a Barcelona: participàrem plegats en lluites polítiques, artístiques, socials, breu, antifranquistes. Dures i apassionants.
Pintor i poeta i viceversa. Un llenguatge pictòric fet de signes de color que crearen un idioma propi que mesclava elegància, intel·ligència, sentiment i combat. Com ell mateix. Els seus poemes fan volar els mots, els fan drigar, els acoloreixen, el col·loquen en el buit de la pàgina com a lluminàries de sentit. Al fons de tot: l’emoció lleu, matisada, pregona.
El record a les manifestacions, a les assemblees a l’institut alemany, a les exposicions de Guinovart (crec que va ser ell qui em presentà la Maria i l’Albert), als debats sobre literatura, als recitals, a la vida cultural d’aquella escola sàbia, Eina, que dirigia (record que hi vaig fer un seminari sobre la carta que es titulava “Fem dos lletres a mà”).
Sempre chic, suau, ferm, conversador, singular. Al costat de la Maria Girona.
He mirat uns quadres seus i he llegit uns poemes. He gaudit amb la seva mestria.
Mort, on és la teva victòria?

[Obra de Ràfols-Casamada de Murtra Edicions]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!