necessitava beure els colors vermellosos que la terra i les estacions han deixat en la pell dels roquissars muntanyencs
no sabia per què
una força d’aquelles que no pots controlar m’empenyia
he agafat el cotxe
cada paisatge desprenia una llum nítida
però el comellar era brut
calia que pujàs als llocs que no reben mirades
que son territoris de solitud en què la natura s’amaga als invasors
i les veus del color es fan silenci sec
a peu
he caminat fins ser com una pedra que rodola
he cercat dreceres cap al buit humà
he recorregut zones pantanoses i engolidores
m’he cansat molt
però calia que tocàs aquells degotissos de terra pintada en els cristalls
com una
necessitat imperiosa
[Anja Plaschg canta. Regal de ND]
de vegades veia meteors que em feien por per la violència que arrossegaven
por de perdre el cap
de no poder témer-me’n de res d’allò que em passava
d’esdevenir un cuc cec
un homínid encendrat de boira
una despulla damunt les mates
els sismes de l’escalada m’enfortien
havia abandonat els vertígens i les paraules
mentida
quan ja em semblava perdre’m dins l’engolidor em sortien mots inacabats
que eren com exorcismes o oracions al no res
panteixava
pujava
sabia que rera un revolt potser hi hauria la cosa
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!