M’obligaves
a admetre que allò que voldria allunyar de mi és el que tenc més pròxim. Em
feies viure dins uns sediments en què el passat i el present mesclaven les
seves perspectives sense que la meva consciència pogués sedassar res.
(…)
Quan el
mal es convertia en un dolor insuportable, malgrat que anava dopat amb els
pegats i les pastilles que em receptava el metge, m’aficava dins el nostre
llit, totsolet, aperduat, i mormolava aiaiai, aiaiai, molt fluix, fins que amb
la calentor de la vànova cotonada era el teu cos que apareixia en forma d’ones
d’una calidesa quasi cremadora que em deixaven entabanat: la lleugeresa, la
foscúria, la gràcia i la simplicitat del teu cos prim que s’adaptava a la
perfecció al meu amb uns moviments precisos que em sorprenien tant com
m’agradaven i que desencadenaven aquella enravenada viva que et feia inventar
un catàleg de jocs que no em deixaven ni un moment per a la calma i m’obligaven
a anar com un nòmada sense aturall cap a encantaments desconeguts entre les
teves formes i abismes en un itinerari sense brúixola, ni mapes, ni cap
orientació. Però arribàvem, plegats, en tots els sentits de la paraula. I
rèiem, rèiem com a condemnats. Tu sempre eres la darrera en acabar. I les teves
riallades sonaven molt de temps quan les meves ja no se sentien i a poc a poc
es convertien en sanglots que quan començaven a eixordar-me esdevenien de bell
nou la rialla polissona d’una nina petita que acaba de fer una malifeta i
assaboreix el seu triomf còmplice.
Veig
la teva confiança immensa en les coses, en els éssers humans, en les fesomies
de la gent, en la realitat. Ser infermera et donava una coloració inevitable,
l’estranya energia de l’entrega, que no deixaves ni quan sorties de les hores
inacabables en la unitat de cures intensives enrevoltada de persones que ja es
preparaven per pegar el gran bot. Miraves els paisatges dels dies amb un amor
fondo i amb aquesta comunió que s’establia d’un moment a l’altre, quasi sense
témer-me’n, entre la teva cara i jo. Potser això és el record que més em costa
recuperar perquè és d’una fragilitat extrema de tal manera que, quan el vull
caçar com si fos el cos d’una efímera, ja s’ha convertit en un polsim
imperceptible. D’ençà que partires sé que des de molt abans ja m’havia dedicat
a somniar-te amb aquella aparença irreal que tenies quan t’acotaves per agafar
un mac rodó i gris de la cala de Bonvent o et rentaves la llengua davant el
mirall o pegaves una correguda sobtada si cau no cau damunt uns penya-segats
perillosos. Et veig amb un vestit blanc molt fonat i unes tenis que trepitjaven
els terrossos ressecs vora les vinyes de Salern un horabaixa en què discutírem
per un motiu que no sé. Només em ve al cap la teva imatge quan em deixes enrere
i parteixes cap als solcs plens de ceps amb els pàmpols vermellosos i mig secs,
que acaronaves com si fossin la pell dolça d’un moribund o el darrer gest que
faries damunt la terra. No em deixaren veure’t després de l’accident. Vaig
haver d’esperar fins que el jutge donà permís perquè pogués reconèixer-te. Ja
sabia que no eres allà. Dins aquella morgue metàl·lica, una vertadera
carnisseria d’humans. I quan el metge aixecà el llençol que et tapava vaig
veure els teus llavis, molsuts, enrogits, vibrants, que em deien alguna part del
teu misteri que no vaig poder penetrar mai. El cap em va començar a vibrar com
si el cervell s’hagués convertit en un accelerador de partícules del sentiment.
No volia plorar, no volia acubar-me, no volia deixar de veure’t. I el metge em
degué descobrir perquè es col·locà darrere i em digué alguna cosa que no vaig
entendre. Em vaig despertar en un llit amb un maler terrible a l’orella
esquerra com si m’hagués mossegat un ca rabiós.
Aquell
ase duia un capell amb plomes, mentida, no eren plomes sinó enfilalls de
ratapinyades diminutes que s’havien aferrat a tres ossos amb un gruix de carn
que devoraven amb fruïció; mentida, eren papallones que movien les ales a una
velocitat tan gran que semblava que l’ase tragués fum per les orelles. Tot allò
em recordava la teva frenada llarga, tan llarga que deixà un camí negre de
roderes de cautxú damunt l’asfalt que la policia havia mesurat en mil·límetres.
El vertigen que sismografiares en el sòl demostrava ben a les clares la teva
innocència. Això m’ho havia dit el meu advocat quan els de l’assegurança
afirmaven sense cap prova fefaent que l’accident era un error teu. Tot allò em
recordava la brutalitat del camió de ciment, el xofer anava begut, que t’havia
envestit a les males fins a convertir-te en una bolla de vida dins la presó
dels ferros vinclats que t’encerclaven, que se’t clavaven, que et mataven. No
deixaria que cap burocràcia et malmenàs encara que fos als papers
administratius. Em sentia desossat, despullat, laminat amb la música
tranquil·la i serena de la teva veu que s’ofegava a poc a poc i es perdia en un
eco adormit. He tornat al forat negre que t’engolí. I he pegat el mateix crit
que em va sortir d’aquell tall insostenible quan em donaren la notícia. M’he
endinsat dins la cicatriu oberta del teu entrecuix desfigurat, un pou de
delícies sense cap fascinació mòrbida, un avenc d’absència fet present,
reviscut, revisitat, buit. L’enigma de la sufocació. L’origen i la fi.
Em sé
de cor tots els gests que em regalares a voler, els esvorancs que m’has deixat
per dedins; em sé de cor els alens espessos quan t’acostaves al desgavell dels
sentits, la meva carn encetada que no té adob que hi valgui; em sé de cor la
reverberació de les teves mirades amarant-me de serenor, les meves paraules
òrfenes que no m’acosten a tu ni una passa; em sé de cor els silencis i els
replecs, la condensació i el desert.
Som
dins el viu de tu, en la deixa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quin guster allò d’ensopegar i caure sempre seguit.
El diuen pep? No però tenia una bicicleta; fins que la furtaren
Tens fred? doncs arrimat a la pared
Tens set? … doncs pixa i beuras calentet