<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:Cambria;}
p.MsoBodyText, li.MsoBodyText, div.MsoBodyText
{margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
text-align:justify;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:20.0pt;
font-family:Times;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
No necessit per res la teva
franquesa. Ja he entrat en la meva era glacial. No ho sabràs mai. I si escric
no és per tu. Cal que algú ho sàpiga: que acab d’arribar d’un viatge. Vénc de
l’oest de tot i de mi, sobretot de mi. Em veig com en una fotografia gris
tintada de color sèpia on encara hi plou. La vaig trobar dins un llibre: Vides
oblidades, i em vaig posar a riure com si m’acabàs de beure dos
drais seguits. Som una silueta que ja ha estat, una deixalla.
(…)
I em sent una
criatura. L’infant és coratjós sense saber-ho. Això em sembla una de les
definicions de l’aristocràcia. Amb Antònia Maria en parlàvem moltes de vegades.
Eren les nostres coses secretes. Quan Brenda, el transsexual, la causa que
deixassis de ser regidor, va sortir a les notícies sabia que alguna cosa
terrible estava a punt d’arribar. Com aquella ràfega imperceptible per a tothom
d’un vent sobtat que em calfredava i m’anunciava, alhora, la imminència d’una
tempesta llunyana. Hi ha moltes de coses a la vida que no s’assemblen a si
mateixes. I persones. Ho aprenia sense esforç i amb una inconsciència només
comparable a la por que em produïa la seguretat de l’inevitable.
Em despertava alguns dematins i
no reconeixia l’habitació. Em trobava en el cornaló mort d’un somni en què el
teu cos adormit al meu costat em regirava amb la intensitat de l’indesxifrable.
Encenia un càmel. Mirava la imatge d’un Rateinburg damunt el comodí: un ram de
flors del camp dins un pitxer de terra cuita, una pera i quatre pomes,
ombrejades d’una forma volgudament cezanniana, damunt unes estovalles crues que
les envolten amb plecs i replecs d’una sensualitat domèstica, per caure tot
just davant la part de darrere de la taula estricta, perfectament horitzontal,
és a dir, que el costat més llarg del trapezi que la representa és perfectament
paral·lel a la vorera inferior del full de paper sobre el qual està dibuixat.
Entre les pomes i el pitxer florit, un arquet de violí devora dues cireres i
potser un albercoc, i, a la dreta, una carxofa. El fum blavós que em sortia
dels llavis a cada calada quedava coagulat damunt el llit i la cambra semblava
que es posàs a volar dins una bimbolla d’aire. Els dibuixos bons no estan ben
equilibrats, tenen una serenor particular feta de tensions inesperades i de
coincidències previstes. La resultant de totes les forces cal que sigui un punt
escollit tant pel cos com per l’esperit. Una col·laboració vertadera, física,
mental i emocional. Cal que faci un treball d’arqueologia en si mateix per
descobrir l’emoció, i l’emoció és tan precària com essencial.
I si ensumava amb aquella
atenció que tenia d’infant a les vibracions que circulaven per l’aire em sentia
bombardejada per onatges d’informacions olfactives, retornava al meu nas de
nina, a aquella frescor verge que em permetia reconèixer totes les olors que es
passejaven pel meu paisatge. I m’arribava una bafarada de patxuli que
s’evaporava de les teves cuixes destapades i em descrivia les obscures
felicitats que havies trobat en aquella dona feta amb hormones i cirurgia en un
exercici de risc absolut. Em venia al cap un conte de Gogol que havia comprat
en un viatge a Barcelona quan anàrem a les Olimpíades, on tu forjares la part
més influent de la teva carrera política. És un home que s’aixeca un matí, un
perruquer, i es prepara el berenar amb una ceba i un bocí de pa, i quan romp el
pa hi troba un nas. A pocs metres d’allà, un funcionari de la ciutat es
desperta sense nas. No record res pus. Com si la resta de la història hagués
quedat profusament ombrejada pel fum negre d’una teulera que recobreix amb unes
vetlladures de dol la resta del relat.
No és una fantasia meva el gran
titular del diari que hi ha damunt la calaixera, dret, com un cartell cridaner
i excessiu. Brenda fou trobada morta en un soterrani de Son Espanyolet, en una
zona en què hi ha molts de pisos pastera estibats d’immigrants negres, a causa
de la inhalació del fum d’un braser amb foc covat. Tot molt senzill i molt
sospitós. El monòxid de carboni és una mort ben dolça per a la víctima i el
botxí demostra un poc de delicadesa i una forta coartada. Trobaren els policies
la colònia de patxuli que desprenia aquella còrpora malmesa per les ferides de
la vida i del sexe? No saberes mai que una de les coses més sàvies que hi ha és
estimar la solitud. La gran
solitud. Ningú no et controla ni t’observa, esdevens un altre i pot donar curs
a una evolució que correspon a la seva lògica interna i no pública: la
influència col·lectiva i política ens assassina, ets de cada vegada menys tu
mateixa.
Sempre m’havies recriminat que
estava educada només per les novel·les que alimentaren la meva adolescència
trista de filla de botiguers. Vaig llegir Crim i càstig de
molt jove i va ser una experiència iniciàtica, dràstica. Des de llavors l’he
rellegit de tant en tant i d’una lectura a una altra em serveix per vigilar les
meves evolucions. Si fos més valenta i no hagués sofert la intoxicació d’una
vida provinciana de petita burgesa, em temeria que sé degustar certs moments de
la meva existència amb molt més plaer en el record que en l’acció. Som una
remugadora que habita els déjà lu, els déjà bu, els déjà vu, els déjà vécu.
Potser ningú no té cap necessitat de saber
això que escric però jo tenc necessitat de dir-ho. El desafiament sempre és el
mateix: l’única cosa que cal que sigui justa és la frase. Borges m’ho va
ensenyar perquè va saber millor que ningú minar convenientment el terreny per
poder moure’s lliurement sense por. Després d’haver-se forjat una reputació
d’expert en il·lusions, trompe-l’oeil, falses citacions, apropiacions i mil i
un efectes, ha obert un camp verjo i ha pogut utilitzar el pensament més minso
o el més minso dels records sense altra preocupació que la cura impossible,
extrema, de la frase. Aquí rau la clau que em pot obrir el contacte.
Encara vull escriure de nosaltres. Ara
nosaltres només som un conjunt de papers legals que caldrà posar en ordre. No
sé com t’ho diré. I supòs que no et vendrà de nou. Estàs avesat a aquests cops
baixos que segurament et pensaràs que aprofit l’avinentesa com en aquells
saludes tan tòpics que empraves en la teva feina política i que em feien riure
tant. Llenguatge mort, et deia. Els polítics traficau amb llenguatges morts,
feis pudor de carn de vas, escarrufau. A posta hi ha tanta corrupció i
podridura. Em titllaves de demagoga, com si et sentís, però sabia que en alguna
part les meves paraules et feien anar de gambirot, redolar i caure en aquells
atacs de llàgrimes que m’hauria agradat enregistrar perquè els recordassis quan
cridaves les consignes d’honradesa i moralitat en els mítings. M’agradava fer
col·lecció d’impossibilitats. Ara em sent com una petita criatura de la mar,
una forma de vida que encara cap taxonomista no ha classificat, que secreta
nacre pur que no pot cobrir aquesta nuesa, aquestes marques d’innocència,
aquesta desolació, aquesta alegria residual que hi ha en la desolació mateixa.
Escolt el silenci gelat dels arbres del jardí entotsolant-me.
[TEXT PUBLICAT AL SUPLEMENT LA ALMUDAINA DEL DIARIO DE MALLORCA EL 22 DE NOVEMBRE DE MMIX]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!