M’he passat per l’orella les Cartes a un jove poeta llegides per Denis Podalydès: un guster de diccions rilqueanes.
I aquests horabaixes també escolt la música picada i gevienca de Pau Vadell al seu Temple: un amic, aprenent de poeta com el Plagueter mateix.
Acab de rescatar un article boníssim de l’amiga i periodista de Lletres de Vilaweb Montse Serra que parlar clar, català i amb propietat divulgativa del llibre digital. Val l’alegria!
Lisa Gerrard de Dead can Dance amb la Sibila és una bona banda sonora.
(…)
Pau
Vadell i Vallbona, és un amic poeta molt jove. Va néixer a Calonge el 1984, és
llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, està fartíssim
de l’estultícia i creu amb la sang. Creu sobretot en la força vivificadora de
les paraules i en la tasca pionera dels agitadors culturals i socials de tots
els temps que volen dur la música del mot arreu arreu. És membre fundador del
col·lecctiu Pèl capell i coeditor de Pedra Foguera. Antologia de poesia jove dels
Països Catalans (Documenta Balear, 2008). Estima autors que el deixondeixen,
el metrallen, l’esquarteren, l’escorxen i li fan molt de bé com el Xècspir,
l’Artaud, la Dickinson i l’incandescent Rimbaud. Però ha begut de les veus de
tota la gran tradició catalana i s’ha fet amic de compositors verbals tan diversos
com la Rodoreda i el Blai Bonet, el Palau i Fabre i el Miquel Bauçà, per
esmentar alguns mestres segurs. Ha publicat Quan
salives (Moll, 2005), El cos que
habitam (Edició d’autor, 2006), Ciutat
de llet (Cossetènia, 2007), Sadoll de
seny (El Tall, 2008), AKBAR (Documenta
Balear, 2009) i Convit al silenci
(Viena, 2009). Acab de fer una primera lectura de Temple (Edicions del Salobre, 2009) —XXIII Premi Miquel Àngel Riera
de poesia— i ja em posaria a rellegir-lo tot d’una. Versos com a sagetes que
surten del temple del cos de poeta i van al temple del cos del Lector. No hi ha
indiferència possible. Cal jugar a tot o res. Frisança del mot per dir més
enllà de la dicció. Cavorques de sons i ressons en què l’exili de tot humà és
el ciclorama. Després els noms i la saviesa es fan matèria de coneixement. I
els llàmpecs d’una follia que surt quan manco ho esperes i et fer en el centre
mateix amb una fulguració incerta. No hi cerqueu respostes. Tot són vestits
d’ossos, camins d’ossos, alens d’ossos, freg d’ossos en carícies electritzants.
Hi ha molta de càrrega verbal en les ales dels versos i així mateix són aus de
lleugeresa. La carn de l’os pot ser alquímica i font de discerniment en aquests
temps líquid. Llibre per llegir a poc a poc, per dir en veu alta caçant els
harmònics d’una lletra musical que a través dels ecos et diu el que no sents.
“Edificaré noves òptiques / a rossec de l’escarni / d’una espera broixa, / per
la seva densitat / entre la memòria lasciva / i la seva magnitud actual.” Tota
una poètica d’un dels joves profetes tendres que, amb aire i so propis, versifica entre
la confusió. Pau Vadell mostra que encara és necessari el càntic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!