CASTELLET
ENS MOSTRA I ES MOSTRA. M’ha arribat el llibre com un regal caigut del correu
postal. Feia estona que l’esperava, anys. Som un fan de la literatura en
primera persona del crític i amic J. M. Castellet. Quan l’any 1988 va treure Els escenaris de la memòria (Edicions
62) vaig fer una festa grossa. Amb una prosa senzilla i planera d’aquelles que
t’enganxen des del primer moment ens contava la seva relació amb escriptors tan
diferents com la Rodoreda, l’Ungaretti, l’Octavio Paz, el Pla, la Mary
McCarthy, el Pasolini, l’Aranguren o el Gimferrer, i ens donava un retrat
magnífic d’aquests noms convertits ens personatges vius i plens de noves
perspectives.
(…)
Perspectives de la ploma i la sensibilitat d’un lector extraordinari
—recordau que un dels textos essencials de Castellet és L’hora del lector que Emili Manzano ha agafat per fer titular el
seu programa de llibres?— amb uns autors estimats. I també, tan bé, a través
d’ells ens feia una radiografia de la seva propia educació intel·lectual. Des
de llavors li he fet malalt el cuc de l’orella perquè no s’aturàs d’escriure
aquestes semblances personals d’unes persones rellevants del món de la cultura
que han tingut relacions amb ell, amics seus, col·legues, en temps dolents per
a qualsevulla lírica. Amb la seva cara de polissó em deia que no passàs pena,
que ho feia. I ara ens acaba d’oferir una altra bella entrega: Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis
personatges en temps adversos. (Edicions 62). I ha agafat sis amics
personals que l’han acompanyat en el món de la cultura des dels anys de la
Dictadura del segle passat i que tenen especial rellevancia en la vida i en la
història cultural catalana i espanyola. Els noms són molt atractius: Manuel
Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci
Moix. Al principi hi ha una justificació tendra i sincera de Castellet en què
reconeix: «Crec que no hi sobra ningú, però segur que en falta més d’un. En tot
cas, la redacció d’aquest llibre ha estat una feina gratificant i m’he sentit
molt honrat de deixar constància escrita d’algunes peripècies que he compartit
amb sis amics en temps adversos.» El llibre es llegeix com un menú
extraordinari. Un festival de sabors. En el llibre s’hi pot entrar per
qualsevol porta, per qualsevol lloc. Això és el privilegi que tenen alguns
textos que s’han obrat amb una lletra que no és esclava d’un únic argument o
d’una sola trama. En la trama i en l’ordit d’aquestes “pàgines viscudes” (aquí
dic una veritat mentre rememor el nom antic de llibres com aquest) hi ha sempre
seguit l’esquer a punt l’ataquis per on l’ataquis. Primer el vaig fullejar. Em
vaig entretenir amb frases intel·ligents i sentides de Joan Fuster a les
Converses de Formentor, l’any 1959, que vaig subratllar amb cura. Hi havia un
aire fitzgeraldià en aquella diàleg de dos pensadors joves amb un whiski a la
mà entre la negror violenta dels pins arreveixinats ran del mar en el Club dels
Poetes on hi havia barra lliure per als savis. Després vaig veure net i
seductor com en un retrat de Willy Ronis, de Bishin Jumonji o de Catany el
personatge del poeta Gabriel Ferrater. La intel·ligència potent que li permetia
escorcollar les gramàtiques, els versos i les dones, i el feia fracassar en les
seves ambicions més secretes és aquí, en les línies de Castellet. I el veig amb
un tassó ple de transparència a la mà i aquella veu quequejadora, amarada
d’unes músiques que s’acordaven amb exactesa a les idees, i ho veig en les
planes castelletianes que es devoren amb la velocitat de la llegiguera
desperta. He de confessar que vaig començar per Terenci Moix, vaig seguir per
Ferrater i Fuster, amb Carlos Barral vaig riure (un humor molt personal i mal
de definir per singular travessa tot el llibre. I t’amolla de tant en tant una
descàrrega d’hilaritat deixindidora), amb Manuel Sacristan vaig viure la
Barcelona de la infantesa d’ell i del Castellet, amb alfonsio Comín vaig
reveure un estrats d’homes ntregats
a la lluita contra el franquisma amb totes les forces i vaig acabar-lo
amb la gola d’una novel·la apassionant i plena d’aventures. “Les aventures
d’uns sensibles”, podria ser un altre títol de Seductors, il·lustrats i visionaris. Castellet ha tornat a fer
diana amb una prosa que conjuga la narració en primer persona, el conte, els
reportatge d’investigació, el document i en molts de moments la novel·la
d’intriga i suspens, els vertígens de la ficció. Qui cregui que el llibre és un
enfiloll d’anècdotes va equivocat. Amb aquestes pàgines coneixem molts dels
perfils de la vida quotidiana, dels interessos, dels pensaments i dels treballs
i els dies d’aquestes sis persones, però el més encantador és que a través
d’aquestes vides alienes és la del propi Castellet que sen’s apareix
siluetejada en un profunditat autobiogràfica magnífica dins el ciclorama
dolorós d’aquella grisor
franquista sense llibertat ni justícia, intempèrie pura, contra la qual tant
ell com els seus amics lluitaven. L’estil fragmentat i lliure d’aquests records
és un bàlsam. I acostar-nos de d’aquest món actual de desmemòria als pensaments
personals que rememoren el passat sense censures és un regal exquisit. Contar ad hominem tot quant surt en aquest
llibre és una confessió plena de revelacions que sense ell s’haurien perdut.
Vet aquí la força i l’energia de la lletra. Hi ha excèl·lencia i delícies en
aquesta obra que he deixat tota plena de subratllats i notes als marges en la
primera lectura. I és un llibre de relectura, lenta i atenta, d’aquelles descripcions en què has
corregut massa empès per la curiositat, relectura de les notes d’humor segon,
secret, que constel·len les planes, relectura dels detalls exactes de l’esperit
d’un personatge caçat en unes poques línies essencials. Gràcies, amic J. M.
Castellet per aquesta nova entrega. I et desig marxa i coratge per a la pròxima
singladura lletrera. Contra la desmemòria i a favors dels records! Moltes de
gràcies!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!