18 de novembre de 2009
Sense categoria
2 comentaris
M’AGRADEN ELS HOMES QUE S’ENFONSEN
Moby Dick, la lletra de Melville, un espectre per meditar sobre el buit, l’absència, l’abisme, l’ofegor, la gran mortalla en què un dia o l’altre serem enrotllats.
«M’estimaria més no fer-ho», la barricada de Bartleby.
Melville, una llarga capacitat de refús. Un llenguatge que malmena la gramàtica, buida el sentit, obri escletxes en els dics de la raó, tot fet amb la cortesia i la irrisió del desesper.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…de l’impossible, i els dos extrems, en efecte: des del ‘m’estimaria més no fer-ho’ fins a l’aventura…Entre els dos extrems hi ha una cosa misteriosa, el significat del pensament que no es decideix entre quedar aturat o moure’s cap al descobriment del món…Salutacions cordials