Quan he agafat les quatre-centes catorze planes de Rebecca de la vella amiga escriptora anglesa, Daphne du Maurier, en la traducció catalana de Marta Perales que ha tret Edicions 62, he sabut que era el dia exacte per llegir-la. Aquest matí havia fet recerca amb el meu germà sobre la vida de mumare. I avui horabaixa llegia una de les novel·les que formaren part de la meva educació sentimental, els llunyans seixanta, perquè la vaig descobrir a la biblioteca de mumare. Hauré de dedicar moltes línies a rememorar aquella biblioteca materna nòmada i els meus llocs de lectura, ben nòmades també, en aquelles escenografies de la meva adolescència. Sempre tenia llegiguera. I llibres com Rebecca me la despertaven. Manderley i la casa del Terreno de la padrina Joana Payeras, que m’ensenyà a cantar i a riure, són dos noms que només existeixen en la lletra. Significants magnífics. Per això els escriuré. Per no oblidar-los del tot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
al costat de “Rebeca”, “Jean Eyre” i “Cumbres borrascosas” i “Orgullo y prejuicio” i “El filo de la navaja”… Un temps de traducció castellana…
amic Biel:
Totd’una que he llegit el teu apunt me n’he anat a cercar el volum als prestatges. Tenc una edició de 1955, d’Ediciones G.P., els mítics Libros Plaza. Aquest llibre, amb altres d’Huxley, Mauriac, Maurois, Tolstoi… m’arribà d’herència quan va morir un oncle meu als 33 anys. El llibre està desfullat i li manquen algunes pàgines de lletra diminuta. No record ben bé si el vaig llegir complet, però forma part de la meva educació literària, ja que no només aprenen del que llegim, sinó del que llegeixen els altres.
salut!
joan perelló