<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:595.0pt 842.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Teixesc
amb la paciència de l’aranya, caçadora emperadriu, aquesta teranyina que
agafarà unes preses que no sé, uns personatges o unes veus, tant se val!, i les
meves glàndules verbals no segreguen uns fils prou forts i, alhora, elàstics,
amarats amb el seu punt de líquid aferradís, perquè puguin fer la brodaria
exacta de la llova oberta que fascini el lector que, quasi sense témer-se’n,
quedi atrapat de quatre potes, o més, entre la música voleiadissa de les paraules
estamenejadores que es metamorfosa en cant.
(…)
[Aquesta
nota la vaig ejacular en una temptativa de desestabilització de totes les
certeses sobre la meva manera d’escriure. Però estic segur que forma part
d’aquesta campanya que he de fer a consciència i amb intel·ligència astuta per
promocionar Orelles a la boca, la
meva novel·la que no ha guanyat el maleït Premi gran on la vaig tirar, perquè
els jurats estaven totalment venuts, i que ara he publicat en aquesta
editorialeta local que no amollarà cap euro de publicitat. No vull donar noms
de jurats i mandarins perquè queden ben retratats al meu bloc. A més a més, no
els necessit. Això que escric en aquest quadern són missatges per a mi mateix.
Per conservar el cap clar entre tanta d’impostura. Si vull comprendre i
identificar les causes de les meves neurosis, hi ha el perill que m’hi enfonsi
com en unes sorres engolidores. Per això, vius i ungles!]
Orelles a la boca és una novel·la d’una ambivalència constant. Si per un
cantó és una crítica ferotge del colonialisme post 11 Setembre, per l’altre fa
un joc de caramboles amb els sistemes de creences, en mostra els límits absurds
i, de passada, pega trets sobre la moral dels benpensants. L’autor, X., fa
prova d’una ambició immensa, quasi prometeica.
M. M.,
revista S.
L’assassinat
crea una relació estranya i magnètica entre els personatges del llibre Orelles a la boca, que es contagia al
lector i el deixa molts de moments sense alè. Fa coexistir els vius, els morts
i els ressuscitats en un fresc sorprenent en què la potència narrativa està
sempre al servei d’una vertadera obsessió de la memòria. Posa bastons a les
rodes dels pensaments correctes i ben planxats, amnèsics.
G. J.,
diari A.
Des
d’un principi Orelles a la boca et
caça amb un incident beneit que no t’amolla, com la pintura fresca. No l’has
vista venir, no n’has desconfiat i cop sec se t’aferra als dits i no hi ha
manera de desfer-te’n. Et sents naïf, passiu, cerques resoldre tot aquell
garbuix, que l’escriptor X. et mostra amb una riquesa de detalls magnífica, i
creus que et dissols en aigües negres flamejants.
D. P.,
setmanari F.
Obra
sobre la identitat individual i col·lectiva, l’amor filial, la guerra, la
renúncia dels homes al seu ideal, el mal. Orelles
a la boca té una gruixa humana esparverant. La mà d’X. ha creat una
panoràmica tremolosa i fulgurant, que posseeix tanta força de convicció i
energia de veritat, que et deixa entreveure el dibuix amagat en el tapís de la
història.
B. M.,
suplement P.
“Perquè somniava ser vist, he esdevingut
invisible.” Primera frase de la novel·la Orelles
a la boca. Esdevenir invisible als ulls dels altres, és una malaltia dels
nostres temps? X. respon aquesta pregunta amb paraules indirectes, les de la
literatura bona. Destil·la la petita música famosa tan incompresa en aquesta
època de malabarismes fàcils i reductors. Ja li ha arribat a X. el temps
d’acabar amb aquella joventut perduda. No m’he aturat de llegir i llegir, i,
sobretot, de riure, amb un loser esplèndid.
S. P.,
hebdomadari M.
Orelles a la boca és un llibre fet de silencis. Cal anar molt viu amb
aquesta veu acolorida i desbordant de notes que des d’un bell principi
acompanya el lector. X. la sap molt llarga i fuig quan creus haver-lo agafat
perquè és de natura d’anguila, com anomenava mestre Bernat Metge els llenegadissos
i atacats de desapareixera. La dicció transparent és el seu fort.
N. D.,
revista G.
X.
inventa a Orelles a la boca una nova
forma d’escriure. Qui no ho cregui, que tiri la primera pedra. I si algú s’hi
atreveix, i segur que sempre en trobarem de miserables cínics del nostre món
literari mafiós, se les haurà de dir amb aquest crític que ja està fart del
silenci majoritari que envolta l’obra d’X. No tenim gaires escriptors tònics i
intel·ligents per fer aquests roïssos. Orelles
a la boca perdurarà.
M. P.,
ponència de D. F. A.
[Estic
cansat, emperò m’he esbutzat de rialles mentre feia el resum d’aquestes llavors
de gasetilles de la meva novel·la, Orelles
a la boca, que no tan sols no va guanyar el Premi gran, sinó que fa dos
mesos que és pel món i només n’ha sortit una crítica al suplement del diari F. Una crítica signada per T. S. Que
vaig escriure jo de dalt a baix. La vaig enviar a T. S. perquè la miràs i em va
dir que li anava bé i em donà les gràcies. Però voldria que fossin Julià
Guillamon o Vicenç Pagès o Deia Samsó, els que hi diguessin la seva. No em
lleva la son. Sé que arribarà la meva hora, com deia Stendhal. No, no tenc la
síndrome de Stendhal ni la síndrome de Gimferrer (acubar-me envoltat del més
comercial de cada casa i d’altres males herbes corruptones). La síndrome X. és
única i tots els meus enemics l’hauran de reconèixer quan el Bloom de torn em
col·loqui dins la literatura catalana emergent. La conxorxa dels imbècils no
durarà sempre. I aquests articles de firmes destacades d’amics meus, escampades
en el temps i en l’espai amb estratègies de supervivent, seran les claus que
obriran el pany de la meva consagració literària.]
[Per
què hi ha tants d’escriptors histèrics? Bé, M-P. J. no és escriptor. Sempre ho
havia pensat i ara n’estic ben segur. Després de fer-li signar una crítica
sàvia, que ell no hauria escrit mai, a la prestigiosa revista B., que em costà l’hòstia, m’ha
telefonat amb una enrabiada de cal déu. I m’ha amenaçat. Això és usurpació de
la personalitat, cridava com un orat. M’ha dit que parlarà amb un advocat i que
segurament em durà a la barra. Sé cert que tot això són blufs de jugador barat.
No s’atrevirà. Sap molt bé la meva capacitat per a les venjances ràpides. Hi ha
enemics declarats que mormolen que hi va haver mà meva en el suïcidi del poeta
L. Ell, M-P. J., m’ho han assegurat alguns xafarders, també ho creu. I just
això bastarà per enverinar-li la vida.]
[Per
què som tan clarivident? Em netej les butzes. Fa un mes just de la telefonada
subnormal de M-P. J. I avui l’he trobat al bar Bosch i s’ha fet l’ofès una bona
estona. Després m’ha confessat amb la covardia dels estúpids que s’ho havia
repensat i em perdonava. Ni si es transvestís de filla de Maria hauria quedat
més ridícul, més patètic, més mort.]
Text publicat a L’almudaina del Diario de Mallorca el 25 d’octubre de 2009
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!