PRELUDI AMB SET NOTES PER A SEBASTIÀ MANRESA, UN METGE
HUMANISTA

Els sentits ressonen en el pensament

Mestre Eckhart

I-           
ELS PEUS SÓN UNA PROMESA DE FELICITAT. Per embragar aquesta
escriptura em pos a caminar damunt el peus de l’esperit. Em pos a rememorar aquesta
magnífica arquitectura de divulgació científica, aquest llibre excel·lent, El mal de peus, un motiu d’infelicitat,
que m’ha fet viatjar per un sens fi de savieses en què l’anatomia i la
patologia s’entrecreuen amb la mitologia, la filosofia, l’art, la medicina, la
literatura, la història i la cultura popular per esmentar-ne algunes. En aquesta
conjunció de sabers enrevoltant (sobrevolant, penetrant, imaginant, recreant,
etc.) el peu, en la seva transversalitat i contacte, rau el llevat essencial
que fa créixer i i fructificar tota l’obra. L’amic i metge Sebastià Manresa ha explorat
el peu en totes les dimensions, des del seu origen a la seva anatomia, de les
seves qualitats a les seves patologies, des del seu lloc en la història de la
cultura fins a la seva capacitat per fabricar metàfores que caminen. Amb un
llenguatge exacte, just i planer, d’una senzillesa difícil, amb un esforç tens de
narrador que vol ensenyar i fer passar gust, simultàniament, simultània–ment, m’ha fet visitar el país del peu, aquesta eina «meravellosa,
vigorosa, sensible, estable, precisa i ràpida», i puc assegurar que el viatge
ha estat un èxit. N’he sortit amb el cap ple d’idees, i moltes d’aquestes ben
pràctiques per a la vida de cada dia, n’he sortit amb els ulls plens d’imatges,
que m’han fet veure peus on per a mi eren invisibles, o sia que ha eixamplat la
meva visió, i m’ha revelat, amb una trama amarada d’imaginació en què els déus
de l’Olimp són els catalitzadors, el seu gran amor als peus, que m’ha
contagiat, com a parts fonamentals per al moviment dels humans, per al seu
equilibri, per a la seva salut, joia i coneixement.

(…)

II-        
UN SENTIT EXTRAORDINARI DEL SUSPENS NARRATIU. Començaré
el primer comentari suscint que reflecteix la meva alegria, assegurant que el
llibre des d’un bell començament fa entrar el lector dins un univers en què no
s’aturaran de passar coses. No hi ha ni un gram de greix retòric en la prosa
transparent que l’autor desplega per presentar-nos un conjunt de personatges —déus
i deesses de l’Olimp, semidéus, herois, savis, escriptors, filòsofs, matemàtics,
viatgers, pintors, missioners, enginyers de l’esperit, molts de metges humans i
humanistes, etc., i, fins i tot, un rodamón protagonista— que seran els que
duran l’enjòlit de l’acció, dirigits per la mà acaronadora d’aquest narrador
que tot temps ens posa al corrent de tot allò que volíem saber i se’ns
escapava. D’entre aquest complex i complet dramatis
personae destacaré la figura de Sócrates i la del rodamón, Magnus Luque de
Solano Lee, com a dos fils conductors que d’una forma hitchcoquiana ens obriran
i tancaran els telons dels capítols despertant sempre seguit la nostra curiositat,
esperonant-la.

III-     
LA CIÈNCIA FICCIÓ COM UNA VIA DE SAVIESA. Amb molt
de cap i, sobretot, peus, l’autor ens trasllada a l’Olimp el migdia del catoze
de gener de l’any 2010. Tot comença com un no-res: la filla de Zeus, Atena, té
un mal molt viu en el peu esquerra i no pot donar passa. Cosa rara, els déus no
poden tenir mal. I el matí següent és Hera, l’esposa de Zeus, la que té mal al
taló i no pot trepitjar en terra. Més tard Posidó, el germà de Zeus, es
presenta i diu que la nit passada se li havia inflat el dit gros del peu
esquerre amb un dolor terrible. I després la seductora Tetis es queixa de mal
davall els dits del peu esquerre. I més tard Hermes i Artemisa. Allò és un
desgavell: una plaga de mal de peus. I aquí ve la solució divina: convocar una
reunió grandiosa dels pensadors i savis de la Grècia clàssica i de tots els
temps, perquè a partir dels seus coneixements sobre els peus puguin esbrinar
com acabar amb aquell turment. Dit i fet.

IV-    
LA FAULA FUNCIONA. He de reconèixer que els
personatges de Sócrates i de Magnus m’han seduït una cosa de no dir. Per què? Perquè
Sebastià Manresa els estima amb profunditat i sap fer-los parlar i pensar amb
una vivor i intel·ligència que els converteixen en els vertaders conductor d’aquest
congrés on, d’una forma ordenada, sorpresiva i estimulant, es donaran les
lliçons magistrals sobre els peus dites com si no-res, com si ens trobassim ben
feliços dins el líquid amniòtic de la faula. Sebastià Manresa és un contador amè
que no ens estalvia ensenyaments i detalls que són la sal del text. Un text que
va llatí, ben llatí.

V-       
UN ÀLBUM EN QUÈ TOTS ELS SABERS SOBRE EL PEU SÓN
CONVOCATS. Aquest llibre és una raresa dins la cultura catalana en què la
divulgació de les ciències ocupa un lloc mínim, residual. Si miram en les
cultures que ens envolten, especialement l’anglesa i la francesa, passa tot el
contrari. La difusió científica té nombroses col·leccions en les editorials i
també s’introdueix en el mateix fet literari per la qual cosa molts escriptors
estan empeltats de ciència i ho reflecteixen enels seus llibres. Per això veig
aquesta obra com un text pioner en un art tan ardu com engrescador: encisar el
lector per mostrar-li amb capítols que a poc a poc, de forma clara i ordenada
amb relleus i detalls exactes, amb il·lustracions curosament triades, ens
conten tota la història del peu, del seu bressol evolutiu, de la seva anatomia,
de les seves malalties i de la seva importància en cultures tan diverses com la
faraònica, la xinesa, l’àrab o la grega. I quan dic que és un àlbum es perquè té
alguna cosa d’aquells àlbums que tenia quan era petit en què d’una forma
entretinguda aprenia les belleses d’un país, la botànica d’una regió o les
formes de reproducció dels animals; àlbums plens de panorames nous sobre el
desconegut. Aquest llibre seria un àlbum de miradors sobre el peu a través dels
temps. Tota casta d’espectacles peuers.

VI-    
TROBALLA: LES TROBADES DE SÓCRATES I MAGNUS. El
sentit de l’humor de Sebastià Manresa és directament proporcional a la seva
intel·ligència. Això fa que tot el llibre estigui travessat d’un humor, secret
a vegades, desfressat d’altres i ben a les clares moltes més, que crea
perspectives noves a les savieses, que ens ensenya, que ens desembafa de certes
explicacions complexes i, sobretot, que fa moure els mecanismes del relat perquè
ens enganxi sempre, com una bona novel·la policíaca, i faci que volguem avançar
dins la lectura per saber-ne més sense ceessaís ni altres mandangues. Les deu
trobades del Filòsof i el Rodamón són comentaris i disgressions sobre el que
han dit els diferents personatges, i això els fixa i els engrandeix, sobre les
relacions complexes dels déus i deesses que en un to de comèdia brillant ens
obren el somriure i, també, sobre la relació amorosa de Magnus que tinta de
color algunes pàgines inoblidables. Sí, hi ha molt de coneixement inoblidable
en aquests diàlegs que tenen dos pensadors que per una suspensió del temps
poden fer servir tots els humans i totes les èpoques per fer la seva síntesi. Aquest
llibre és una síntesi original i única.

VII- 
EL PEDESTAL SÓN ELS PEUS: UN LLIBRE QUE AJUDA A
VIURE. La darrera nota és una acció de gràcies contínua a l’amic metge Sebastià
Manresa que, dins els corrents més moderns i, repetesc, pioners, a Europa en
aquest segle XXI, defensa, informa, explica i ficciona el saber mèdic com un
home del Renaixament, de re-naixament,
aquell que no creu en la jeraquia dels òrgans ni dels sabers, aquell que mira
la part sana o emmalaltida des de la perspectiva de la totalitat del cos i,
alhora, aquell que mira la part sana o emmalaltida des de la totalitat de les
ciències. I, sobretot, aquell que ajuda l’altre, el lector o el malalt, perquè
tengui major consciència, major coneixença, més salut i vida. Tot un prodigi!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!