Plagueta de Bord

Només
necessit un ego te absolvo a peccatis
tuis in nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti, amen, només necessit que
el pare Bastià digui aquestes paraules fent el senyal de la creu amb la mà a
l’altre costat de la reixa del confessionari i podré amollar aquest feix de
plom que duc a l’esquena des de fa tants d’anys, aquest feix de pecats mortals
que no he gosat dir mai en veu alta, aquest viacrucis de cada dia.

(…)

Quan
vaig llegir aquestes primeres frases, escrites amb una cal·ligrafia
sismogràfica, damunt un full de paper de barba esgrogueït, vaig començar a
entendre que la meva recerca a l’arxiu de les Germanes de la Passió podria ser
una mina secreta plena de tresors. No fou amb aquestes paraules, sinó amb unes
de més acadèmiques, que Joan Campet, el meu professor d’Història Contemporània,
em proposà per a la meva ponència de les Jornades d’Estudis Locals sobre la
misèria moral del franquisme el buidatge dels fons del convent de les
Passionàries. Una dona jove i guapa com tu tendrà bona traça per rompre les
barreres de l’actual priora, que, a més a més, com que vol impulsar la causa de
canonització de la fundadora de l’orde, Sor Maria Amantíssima de Nostre Senyor
Jesucrist, necessita tota la documentació possible per demostrar les seves
virtuts. Un historiador ha de fer servir totes les cartes. I allà dedins hi deu
haver un fotimer d’informacions perdudes que et poden fer llum sobre aquell
temps incomportable. L’investigador vertader seria com un personatge que es
passeja per damunt els detalls rebutjats per la història, lletres privades,
llibres de comptes, diaris íntims, registres de propietat, llistes de coses,
paperassa, i dóna clarícies de tot el que hi ha amagat. Marta, has de ser una
espia superior, senzillament.

Només
m’omplia el cor de goig la paraula del pare Reig perquè sabia regalar-me les
frases que s’avenien més amb el meu estat d’ànim. Des d’un bell principi vàrem
ser còmplices. La superiora, Sor Esclava del Senyor, vivia i predicava la
dedicació als vells malalts, desgraciats, pobres i abandonats. No era
aguantadora. La pietat, la compassió i la caritat eren les tres regles
fonamentals. I ens feia passar tot el sant dia vénga treure merdes, torcar
culs, curar nafres i rentar desgraciades pudentes. En la meva velació vaig
veure que aquella mirada negra del pare Reig em travessava. Puc assegurar que
aquells ulls no m’han deixat mai. Ens enteníem sense paraules. I els seus plans
coincidien fil per randa amb els meus. Férem la feina a poc a poc perquè
l’anomenada de la superiora era molt gran. Però va bastar sembrar unes quantes
llavors de maledicència, que trobaren una mala fi de persones on arrelar. Els
falsos testimonis s’escampen a tota. La vàrem començar a torturar des del
principi. Teníem la capella del convent plena de llits perquè ja no donàvem
l’abast i un vespre engatàrem aquells vells lúbrics, que assaltaren escapats la
part de les dones i organitzaren una orgia que ella no va poder aturar. Això la
va deixar baldada. Li posava unes pólvores blanques que ell em donava i allò la
feia anar mustia i adormida pels racons. Passaven els mesos i la degradació
dels vells va moure rebomboris que les autoritats tapaven com podien. L’amistat
del pare Reig amb el bisbe va fer la resta. I ningú no trobà gens rar que em
nomenassin a mi superiora quan només tenia vint-i-tres anys i una família rica
i cristiana amb un pare que havia estat camisa vieja de Falange. Ella, més
menuda que mai, em beneí i votà amb les altres monges perquè em veia bona per a
la comunitat i per al cabrum de vellards que havíem de servir. Aquí començaren
aquells anys en què li vaig fer el feix damunt. L’obligava a tenir cura tot el
temps dels més esguerrats, malalts i insuportables. Per afegitó, la vaig
nomenar vetladora primera dels moribunds. Cada mort l’atupava com una pallissa.
Ella no es queixava mai. I això em treia de solc. M’hauria agradat veure-la
irritada, rabiosa, cridanera, però, ben al contrari, sempre ho acceptava tot
amb un somriure humil i donava les gràcies per molt dures que fossin les
ordres. Un dia la vaig fer venir a la meva cel·la quan el pare Reig i jo ens
besàvem completament nus. Va tocar, li vaig dir que passàs i quan ens va veure
es va girar i partí sense ni un mot. Aquell vespre la vaig vigilar de prop i no
vaig descobrir cap canvi, cap carussa, cap gest que traís el seu posat amable
amb el maleït somriure que tothom qualificava d’angelical. Tampoc no va fer cap
pas quan va saber que el papa Joan Pau II havia nomenat fundator el pare Reig i a ella l’havia col·locada “entre les quatre
joves de condició humil de la primera època de l’orde”. La seva manca de rancor
m’exasperava. Un vespre que li vaig demanar per què no protestava per la mala
vida que li donava, em digué: Beneesc cada dia la meva inutilitat, tant de bo
aconseguesqui que no es recordi ningú de mi. Aquí li vaig pegar una galtada tan
forta que la vaig tomar en terra. Quedà malferida. Quan el capellà
l’extremunciava va obrir els ulls i va dir que havia caigut sense voler. I va
badallar. Damunt la seva tomba el pare Reig i jo hi vàrem fer escriure: Quarta
Germana de la Passió. I puc assegurar que el pare Reig és un impostor i ella,
Sor Esclava del Senyor, la vertadera fundadora de l’orde, des de dos anys abans
de la data falsa que hi ha a la Santa Seu. Però tota festa s’acaba. El pare
Reig va morir fa dos anys quan ja en feia més de deu que només ens unia el
poder. I jo acab de saber que tenc un mal mal que no es curarà. Copii
l’Evangeli: Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris
a la vida sense mà, que no que vagis amb les dues mans a l’infern, al foc que
no s’apaga. Si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entris
a la vida sense peu, que no que siguis llançat amb els dos peus a l’infern. I
si el teu ull et fa caure en pecat, treu-te’l. Val més que entris al Regne de
Déu amb un sol ull, que no que siguis tirat amb els dos ulls a l’infern, on el
corc no mor mai i el foc no s’apaga. Ha! Ha! Ha! M’hauria d’escorxar sencera
per poder entrar en el Cel. Només necessit un ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris et Filii et Spiritus
Sancti, amen.

Vaig
haver de llegir un parell de vegades seguides aquell document tan comprometedor
que havia trobat dins el folre d’una Bíblia, perquè estava solcat de paraules
raspades i taques de tinta entre una escriptura vacil·lant. Comparant amb
d’altres textos signats, no hi havia cap dubte grafològic: era la lletra de la
fundadora, Sor Maria Amantíssima de Nostre Senyor Jesucrist. Així m’ho ha
confirmat el postulador de la causa, a qui vaig lliurar el document perquè
l’inclogui en la revisió d’escrits de la serventa de Déu que tant admira. Una
cosa em va cridar l’atenció: la data del revers coincideix amb la del dia de la
seva mort. No em va costar gaire saber que la des d’ara impossible Venerable va
patir un accident quan el confés l’esperava. Havia travelat amb un escaló de la
capella i s’havia desnucat just davant la imatge de Santa Bernadeta Soubirous
carregada amb el feix de llenya.

[Publicat al suplement La almudaina / Diario de Mallorca, 11-X-2009]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!