2 d'octubre de 2009
Sense categoria
4 comentaris

NO HI HA TRADUCTOR PER A LA SOLITUD

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Cambria;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:none;
mso-hyphenate:none;
font-size:12.0pt;
font-family:Cambria;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

L’oftalmòleg, Dr. Medel, després
de llegir i confrontar totes les anàlisis i repassar a fons la història clínica
ho ha dit amb la claredat i autoritat d’un jutge que comunica al reu el
veredicte, aquell resultat d’un conjunt de proves i contraproves indiscutibles
que desemboquen en una paraula clau: culpable, o la màcula lútia de les dues
retines s’ha vist atacada per la degeneració i en un temps curt, mal de
delimitar, vostè quedarà completament i, el que és pitjor, irreversiblement
cec. La paraula em va ferir com una bala dum-dum d’aquelles que produeixen
resquills i lesions sense ordre ni concert, a escarada, en zones interiors que
formen part de diferents aparells, digestiu, respiratori, sensitiu, i et deixen
tan adolorit i estormiat que has d’intentar un esforç sobrehumà per
sobreposar-te, fer cara de pòquer i escoltar amb atenció el rosari de consells
que el Dr. Medel es posa a recitar com una lletania apresa de cor per a ús de
pacients que es troben en situació de xoc.

(…)

L’única imatge que em va aparèixer
quan vaig alçar el cap per no veure el panorama de la fesomia devastada d’E. R.
i aquell lleuger tremolor que encenia a poc a poc el seu cos davall la camisa i
els pantalons de fil blavós, va ser un sostre, amb una aranya veneciana que
sortia d’un baix relleu de guix amb dues garlandes de roses en forma de llaç,
que s’obria en un esqueix complet i assistia a la creació d’un món als sons de
la Simfonia heroica
de Beethoven. Ja has sentit el doctor,
no cerquis embellir la meva situació, ni la meva vida. Podries haver esperat
que estàssim sols dins el cotxe, que arribàssim a casa i prenguéssim uns
camparis, que t’hagués fet unes moixonies, però tu sempre havies estat així:
directe, salvatge, cruu i imperatiu. Potser això era el que em feia estimar-te amb
aquella assiduïtat que era el tret més característic de la nostra relació. No
sé per què em va venir al cap, després de sentir els teus mots esmolats que
quedaren ressonant dins l’aire del despatx, aquell tapís que vaig fer teixir
amb l’empremta dels teus peus. Va ser al començament, quan cada gest teu era un
abisme que calia travessar, quan cada pintura teva representava un enigma que
intentava resoldre, quan el teu cos d’home fràgil que sembla de vidre era una
promesa contínua de vulnerabilitat. Aquell tapís era una relíquia de
l’evanescència en estat pur i, alhora, una al·legoria sumptuosa del desig de
col·leccionar tots els teus batecs.

Et duia dins la pell i de
vegades em semblava que eres incapaç de tenir un intercanvi veritable amb mi.
Tu no em reconeixies en el sentit informàtic del terme, exactament com alguns
ordinadors no poden llegir un document o obrir certs discs. Just quan
t’aixecares després d’aquell joc de silencis que em va semblar etern i que vaig
intentar omplir amb la trivialitat d’unes frases que no record on es mesclava
la cortesia de l’amic del pacient i la refractària tendresa d’una persona
estimada, em va venir una emanació de la fragància que feies servir aquella
temporada: l’Eau Noire de Dior, una ampolla en forma de cilindre amb un tap
d’atzabeja plena d’un líquid d’un verd fosc molt dens. Esperava d’un moment a
l’altre l’esclat del teu humor càustic, desitjava sentir l’erupció volcànica
d’unes paraules exactes de comiat en les quals xifraries el teu futur i
segellaries la relació amb aquell metge que t’havia donat la notícia més
terrible de la nostra vida, emperò no feres res d’això sinó alguna cosa pitjor,
aquell comiat acabà amb un riure sardònic, cal deixar lliure el pas al curs de
les coses, que xiuxiuejares mentre encaixaves la teva mà dreta amb la mà dreta
del Dr. Medel, i que m’escarrufà tant com si hagués trepitjat un cable d’alta
tensió.

Només compten els que es llancen
cap al desconegut, aquestes varen ser les primeres paraules que m’amollares
dins l’ascensor quan et vaig estrènyer en una aferrada sincera i nerviosa que
intentava amagar el pes feixuc d’una revelació sorprenent per molt que
l’anunciassin els teus darrers quadres en els quals l’anarquia dels colors i
les vacil·lacions de les arquitectures efímeres dels teus paisatges denotaven
la ceguesa que avançava amb la velocitat de la llum. En aquest temps vaig
descobrir la por, que s’oposava i se superposava a l’amor, però que em permetia
trobar un retxillera per endevinar-te, per pressentir-te, per saber el que
volies. Sembla mentida que el terror que s’aficava per tots els meus porus
aquells horabaixes quan travelaves amb els mobles o no trobaves la porta del
teu estudi, fos el camí real per analitzar-te, per donar-me coratge, i de
passada, per entendre’m millor jo mateix.

Ara, dins l’ascensor que baixava
i baixava en una davallada inacabable, sentia com em pujava el pànic des dels
dits dels peus, que movia incessantment per fer saliva, fins als cabells.
Entrava dins un món estrany i tu em semblaves un estranger que acabàs de
lligar-me, una caponada de gall. I em mossegava la llengua per no dir-te: em
pots estimar? Amb tota la meva vida cansada darrere, amb la meva força i la
meva cruor. Ets un home que coneix el vertigen, la por i la joia. Que no té por
de les llàgrimes rere el seu somriure, ni del seu somriure en les llàgrimes.
Sabia que anaves ple d’estigmes i hi havia un aire inhospitalari en el teu
posat dins el mirall mesclat amb una còlera sorda. Crec que va ser aquí quan em
vaig acostar molt aviat cap a la teva cara i em vaig menjar els teus llavis
tanta d’estona que no vaig tornar en mi fins que les portes de l’ascensor
s’obriren i escoltava a les clares un home cridant com un esperitat: Maricons!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!