<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
span.MsoCommentReference
{mso-style-noshow:yes;
mso-ansi-font-size:8.0pt;
mso-bidi-font-size:8.0pt;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
M’agrada
que faci aquesta aigua de bimbolla avui, dia 24 de setembre de 2009, un dia
històric perquè una neboda ha trobat el seu oncle desaparegut i això la remou
tant per dedins i per defora que té una plorera infinita i unes ganes de riure
com una boja, riallera i ganes de plorar s’entrecreuen en aquesta mà que empeny
ferma el plomí per tranquil·litzar-me, per assossegar-me, per frenar aquesta
efervescència i, sobretot, per aturar-me en un replà de serenitat des d’on
pugui entendre i mirar amb detall, ara que tenc la majoria de peces del
trencaclosques, aquestes tessel·les, compostes amb paciència i amor, d’un
mosaic romput, ordenades i confegides amb la delicadesa que m’ensenyà la meva
padrina jove, amb vuitanta anys fets, Tiana Ferrer, l’única de la família que
sempre em va fer costat en les meves recerques d’aquell temps censurat,
d’aquella guerra que no havia existit mai, encara que la foto de l’oncle Joan
estigués damunt la calaixera de l’alcova de la padrina jove amb una animeta
encesa dia i nit, nit i dia, com un recordatori incessant, una delicadesa que
ella no em donà amb paraules
clarificadores, perquè no podia rompre tants de silencis com duia
entravessats, sinó amb tot el coratge que mostrava a voler quan flaquejava
mentre em deia que no amollàs mai encara que ho ves tot de color negre, perquè
ella sabia que darrere la fosca, a qualque lloc per molt amagat que estigui,
sempre hi ha el llumeneret blau que m’indicarà el camí de la sortida, i la
sortida no la trobaràs mai fins que et moris, m’acabava amollant amb aquell
somriure de nina polissona i un poc doctora que la delatava i amb aquells ulls
color de cabra que brillaven com dues lluernes fins i tot quan no hi havia
llum, però de l’oncle Joan res de res, fugia d’estudi, em deixava dins la
negror, per sort la pluja que no s’atura i fa aquest renou compassat i monòton,
m’estormia a poc a poc i em tem que estic sedimentant els pensaments, les
emocions i tota aquesta nerviada que em consumeix.
(…)
Sempre
hi ha hagut qui fa osques en comptes d’esmolar. D’ençà que em vengueren a
cercar ahir vespre, no em puc treure del cap aquesta dita. No sé d’on em surt i
em mareja com una mosca vironera dins el cervell. Ja havíem sopat i a ca nostra
només hi era jo, que preparava els plans de les vacacions que acabava
d’estrenar. El secretari municipal, don Miquel Torrer, m’havia donat deu dies.
Els primers en dos anys! Aniria a nedar cada dematí al Port, vaig pensar de
cop. Mumare, d’ençà que va quedar viuda, es passa les vetlades al porxo de ca
donya Catalina, la senyora de Son Albitx, i amb na Margalida Totana, na
Joanaina Cosset i n’Antònia Ravellat juguen a l’escambrí com si fossin a Las
Vegas. Aquells falangistes d’uniforme i plens d’escopetes em digueren que els
havia d’acompanyar a l’ajuntament per explicar-los on eren uns papers.
Primer
de tot vaig fer una còpia de la foto de carnet de l’oncle Joan, del qual a ca
nostra no es parlava més que molt poques vegades i sempre fora de la meva
presència, per bé que jo n’hagués caçat comentaris al vol que el retrataven com
el fill gran estudiós, com el primer home de la família que havia pogut deixar
de matar-se al camp, que feia d’oficinista a la Sala, sense cap informació
posterior més enllà de l’altaret perenne de la meva padrina, una frontera
darrere la qual tot era fum sense cap altra imatge ni cap altra entresenya, una
buidor que em convidava a somniar que qualsevol dia m’arribaria d’Amèrica un
oncle milionari, un final feliç imaginari que emmascarava la més que segura tragèdia
que aquella complicitat general de silencis amagava i que era feta a prova de
les meves investigacions practicades amb una discreció que tanmateix topava amb
les evasives de mumare, de les tres ties, de les cosines, de les mares de les
amigues íntimes, d’uns parents d’enfora i de la impossibilitat de trobar un
certificat oficial de la seva mort ni cap altre rastre emergit de la nombrosa
documentació local sobre la guerra civil, com les llistes i llistes que vaig
consultar de detinguts, represaliats, jutjats o assassinats. Era com si no
hagués existit mai.
El que
comandava aquell escamot no era de Catlar. Tenia accent palmesà. Estava molt
encès i donava ordres tot el temps. Quan vaig començar a fer osques? A les
classes de català que feien a una saleta dels baixos del carrer del Pou Fondo,
a la seu d’esquerra republicana? Quan vaig treure les oposicions d’auxiliar
administratiu? En guanyar el primer premi del concurs de poesia Joan Alcover de
les festes patronals de sant Miquel? Quan no em vaig voler apuntar a les
Joventuts Catòliques? Quan algú em degué veure fent veta per la murada de
Palma? No ho sé. Em fa molt de mal la panxa i el cap. Però no em vull adormir.
I tampoc no em deixaré menjar per la por que m’ataca pertot arreu. No he fet
res. Ja m’amenaçaren amb una pistola al pols dret perquè no volia dir on era la
caixa negra. Ja em pegaren bufetades quan els mostrava tot quant feia i
coneixia. Ja em demanaren amb cops als baixos on era la caixa negra. Però jo no
ho sabia. I després l’oli de ricí va ser com un calmant. El batle el tenien
emmanillat a un racó, no l’havia vist mai sense americana, i ara duia la camisa
esqueixada i li queia un regalim de sang d’una cella. A mi només m’han romput
una dent.
No
vaig entendre com no havia caigut abans en la necessitat d’entrevistar els seus
companys de la mateixa edat, els que ara havien de tenir, si els meus càlculs
eren exactes, 91 anys i que apareixien amb devuit anys a la llista d’habitants
del poble que tant em va costar extreure d’entre la documentació desordenada i
exsecallada de l’Ajuntament, on se n’excusaven dient que tot es va perdre amb
la guerra, i tanmateix, era una llista massa llarga per anar un per un, un
reguitzell inacabable que abocava la meva recerca a un final infructuós, a una
desesperança que només vaig vèncer per la caparrudesa que m’obligà a fer tantes
telefonades i visites, un rosari de dolor que passava revista als morts, als
malalts d’alzheimer, al fracàs de trobar-ne qualcun que mantenia totes les
facultats però que no havien conegut mai el meu oncle i a la fuetada de sentir
penjar el telèfon sense més explicacions perquè a Catlar semblava com si ningú
no es recordàs ja de res ni de mai, o bé no en volien parlar. Em sentia
fracassada, una historiadora personal fracassada.
Fa una
calorada aquest diumenge. Perquè avui és diumenge, encara que sigui molt tard.
26 d’agost de 1936. Quan vaig començar a fer osques? Els sent cridar. Un diu el
meu nom. L’altre contesta que m’han de treure de l’ajuntament, que som el
darrer. Segurament em volen dur a Manacor per tancar-me amb els altres. Em
tapen els ulls. N’hi ha un que m’agafa per un braç i m’empeny. Segur que no em
mataran. Som massa jove i no he fet res. No els he pogut donar aquesta caixa
negra perquè no l’havia vista mai. Ni sé on
és la caixa forta. Anam amb un camiona del repartidor de pinyes i sifons. Estic
ben fermat de braços i peus i tapat amb una manta que fa pudor de resclús. No
vull tenir por. Però són com animals. En aquesta carretera hi ha molts de
sotracs. M’ofeg de calor. Tenc tot els cos banyat de suor, de suors fredes.
La
filla em va dir que el seu pare estava molt delicat, però em rebria avui a les
dotze. Era quan es trobava més bé. Vaig veure un home dins un llit amb els ulls
petits i quasi blancs que alenava amb una mascareta d’oxigen. Quasi no em
sentia. Quasi no podia veure la foto. Quasi li havia de cridar totes les
preguntes. Quan he vist que reconeixia l’oncle Joan, he sabut que ja havia
trobat el desllorigador, que no havia perdut aquell passat essencial per
conèixer-me a mi mateixa. Per conèixer-me a mi mateixa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!