verdaguer i alcover (joan), dos grans bàlsams

He arribat de Vic amb la maleta plena de records. I ben perduda a l’aeroport de Son Sant Joan (no, perduda estrictament a la Terminal 1 de Barcelona on hi ha les guixetes d’Air Europa). Tan perduda que encara no m’han dit res (aquest matí he trucat m’han comunicat molt amablement que la durien avui capvespre. M’han enviat un essaemaessa de confirmació. Ara ja és vespre negre i nothing at all).
Què m’ha agradat més de Vic: la lucidesa que m’ha donat aquest mirador privilegiat d’una seixantena de gestors culturals, programadors de festivals, organitzadors d’espectacles literaris i tots els noms d’aquells que volen dur la literatura a la gent (vell i bell treball! Molta roba i poc sabó, i tan neta que la volen!), el petit recital íntim que ens organitzàrem la Sílvia de Vilafranca [gràcies per la copinya i el cedé!], l’Eduard de Barcelona, el Jordi de Vilafranca amb el poeta David Figueres: la Sílvia recità Verdaguer i jo Rosselló-Pòrcel, la claror dels puigs alts damunt Sant Pere de Casserres i un meandre del Ter, un revolt on apareix Roda de Ter enfora i Miquel Martí Pol que em somriu, les resplandors i els camins del pantà de Sau amb les Guilleries de ciclorama, una rosa quasi blanca tota xopa en un jardí, el crepuscle acarabassat des dels tren cap a Barna amb el Pedrals, l’Escoffet, la Cèlia Sànchez-Mústich i una altra al·lota de Sitges i moltes de rialles, la solitud en un poble de la Plana de Vic sota la pluja, etc.
Estic un poc cansat de tant de viatge, i de gent, i de problemes que veig, i de tan poques sol·lucions, emperò duc dedins una serenitat aconseguida amb l’exercici de la voluntat i de la recerca de la bellesa.
I això em dóna mil i un cavalls de força.
He llegit un dels meus mestres Philippe Jaccottet i, també, Rimbaud. La literatura!!!
He escrit un parell de poemes per Esmolar la garrova.
I això que es-
(…)
quematitzes, no és una boan collita?
M’agradria escriure una vanitas que es titularia: acceptar la superioritat del no-res, un noble i conegut enemic.
Llegesc el preludi de Joan Alcover de Capaltard.
Hem qued penjat en una frase com una engronsadora: «En l’edat madura, no sé com ni per què, m’entrà un ram d’enyorança de l’escenari rústic, impregnat de mos records personals, que guaita, enfora, per sobre el clos de la vida ciutadana.»
Llegesc «El voltor de Miramar.» És tan bella com mala de dir!
Veig «La cançó popular», dedicada “A l’Orfeó Català”, i no puc deixar de pensar en en el patrici Fèlix Millet amb la túnica sollada de lladregot de ca seva mateix amb els doblers de tots. {Magnífic Fono} La Confessió és una peça històrica.
Hi ha matèria per pensar a fons una part de l’esser català. La dreta franquista que encara comanda molt maquillada com pot.
Fa ràbia i plorera i lluitera! Caldrà veure qui són, tots, els culpables. Aquí hi havia conxorxa!
La justícia té un feiner.
I la justícia ha de fer un feiner. Els 114.622 morts del franquisme encara esperen sepultura.
Vaig a la finestra, l’obr d’ampit en ample, mir la fosca dels camps i dels turons i escolt els grins i els cotxes de l’autopista, llunyans, una bona estona.
És el meu començament de la tardor 2009.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *