Tu tenies dinou anys i a punt la
joia el juny de 1968 quan et vaig conèixer a Barcelona, tota eufòrica perquè
t’acabaven de dir que et publicarien la teva primera novel·la, Boja per Ava, que em deixares en un mecanoscrit
estibat de correccions fetes a mà i que acab de trobar dins una maleta
estotjada en unes golfes de mals endreços que, per mor d’un problema d’humitat
dels veïns del pis de dalt, he acabat buidant amb quatre estirades, tu em
digueres que volies un lector fervent i crític i et vaig assegurar que aquestes
dues característiques no eren el meu fort, però vaig agafar aquelles
dues-centes planes picades amb una màquina d’escriure que tenia la cinta molt
gastada i em vaig treure els ulls per degustar les teves paraules trenades amb
l’habilitat d’una persona que viu al cor de la literatura: em deixava aturat i
meravellat la teva capacitat de fer vibrar el real, de caçar-lo amb la xarxa
fràgil dels mots, de convertir-lo en una matèria seductora que m’embolicava cop
en sec, m’abduïa completament i se m’emportava cap a indrets i situacions que
no hauria imaginat mai amb aquella nitidesa sorprenent, em presentava
personatges que s’entregaven amb la generositat dels desconeguts que en un breu
encontre et poden dir coses més essencials que els amics de sempre i, sobretot,
em donava aquest plus de vida que només un llibre és capaç de provocar en la
banalitat de la nostra existència,
(,,,)[Com una renaixença]
tu creaves un malentès tan gran amb la teva
escriptura (i per afegitó amb l’ambigüitat del teu pseudònim, Rocadamur Leki)
que, alguns moments, semblava que aquelles pàgines fossin escrites per un home,
crec que fou aquest tret dominant al llarg d’aquells capítols curts i punyents
com una agulla hipodèrmica clavada en vena, en què descrivies la deriva ardent
dins les textures polifòniques de la nit barcelonina d’un amant abandonat pel
seu objecte de desig, allò que em va enganxar amb una intensitat tan terrible
que vaig mossegar l’esquer fins que aquell ram d’hams de les planes se’m clavà
a totes les cèl·lules de la sang, va ser com si hagués pres una sobredosi
d’aquells àcids que de vegades, en aquella època de prohibicions i censures,
ens arribaven d’Amsterdam i ens feien volar per constel·lacions, paradisos i
inferns, un infern ple de delícies podria ser la impressió d’aquelles soirées
tan llunyanes i estimades quan ens trobàvem a un bar enfonsat sota un cornaló
del carrer Consell de Cent, Allons les Enfants, dins uns clarobscurs
tremoladissos, davant un enfiloll de drais martinis que constituïen el fermall
de les nostres converses inacabables quan em lligaves tots els voravius de la
sensibilitat i electritzaves els caps solts que em penjaven d’un jo que encara
no sabia res de les absències vertaderes ni dels buits que no es tornen omplir
pus mai més, tu no descrivies ni pintaves, suggeries i suscitaves sense atur,
el cafè on es refugia de la intempèrie íntima el protagonista de la novel·la,
que rellegesc com un drogat que troba allò que li mancava, esdevenia una
atmosfera calidoscòpica en què un androgin amb una vida caòtica, un transsexual
enfonsat en els pantans de la solitud, una exballarina sarcàstica, un pensador
febrós i audaç o una exmonja que teixia un cant de dol amb la delicadesa d’una
condemnada a mort, entrecreuaven les seves vides exigües i singulars en un
garbuix tan complicat com entendridor on tu sembraves les lloves malignes i els
encisos tèrbols d’unes existències marcades i macades per unes nafres que no
tenien tancall possible, tu creaves troballes rares, absurdes i precioses d’una
elegància refinada i, alhora, brutal, obraves per capil·laritat tota una sèrie
d’efectes que em deixaven fascinat i evocador, siderat seria més exacte, i sé
que em costava deixar les teves planes com si amagassin algunes de les
potencialitats senceres del meu futur, no renegaves de les fetes de la història
i repeties que eres un repescador d’excèntrics, de curiositats, d’autors,
d’atzars, de reflexions inoïdes, de pensaments allunyats de les modes, posaves
en present les coses que havies passat, travessaves les trames, els
personatges, els sabers amb la fondària lleugera del passejador que sap que no
hi ha fronteres, o més ben dit, que les suposades fronteres són planters de
novetats, de lectures creuades, de cambres de ressonància d’ecos a punt de
perdre’s, deliciosament inactual en un moment en què tothom volia ser modern,
cartografiaves èpoques obsoletes i les converties en material de futur que no
s’atrevia ningú a contemplar de front per mor d’aquella fulguració perillosa
que desprenien, hi havia en aquelles pàgines una experiència mental i sensorial
de retorn que creava sismes imprevists i m’estamenejava cordes interiors que ni
sospitava, aquelles violències narratives incontrolades, aquells furors que
apareixien com llamps sobtats d’una tempesta que arriba quan tot és una bassa
d’oli, em seduïen amb la intensitat del convers a una religió de convulsions i
escatologies, et vaig estimar com s’adoren les coses impossibles, com s’aprèn
l’idioma de la fugacitat, et feies el món a la teva mesura i et fiaves de les
il·luminacions, de les intuïcions més arriscades, obraves amb aigua règia que
dissolia les vulgaritats, les repeticions i els llocs comuns, i els teus
fonaments i les teves parets mestres podien suportar tota casta de
lletratrèmols i d’aproximacions radiogràfiques, fins i tot des de les
perspectives més microscòpiques, perquè la dualitat de la teva natura et donava
un candor que confegies amb una intransigència cruel, emperò, cegat per la teva
carnalitat esplendorosa i per la teva veu acolorida de sentits, no vaig saber
veure aquell mirall gegantí que ens separava en la música del temps, ni em vaig
poder desempallegar d’aquella necessitat que tenia de la teva cadència que em
contava les gateres de ser sol, la por del fracàs, l’obsessió de la mort o la
temptació de l’odi, i per això, quan em deixares, vaig navegar pels temporals
d’unes fantasmagories tenebroses en què Brueghel i el Bosch eren els meus
companys de viatge, les botes buides són les que fan més renou, em digueres el
darrer capaltard que ens veiérem al cafè de l’Òpera amb una brusquineua de
fons, i vaig pensar que m’hauria estimat més que escrivissis amb un
academicisme pompier i no m’haguessis deixat d’aquella manera, tirat com una
llosca.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!