11 de setembre de 2009
Sense categoria
0 comentaris

11 de setembre: data polisígnica, polifònica, polisèmica, polirítimca, polihumanal

Avui pensava que el meu 11 de setembre de 2009 el vaig avançar al 5, dia en què vaig llegir l’Homilia Laica a Organyà.
Aquesta nit faig una celebració, una festa, una vega amistosaidentitàriogastronòmicaseximetafísica amb productes de tota casta fets a Organyà, amb les veus, els objectes, els llibres, els sentiments, els records, les sensacions i els afectes que vaig fer a Organyà (gràcies a tots els ganxos i, especialement a Aina i Clara i Antoni i Carme i Josep i tants d’altres!). Una forma de conèixer, fruir, pensar i assaborir el patrimoni, una forma humanal de viure (i riure), una forma de celebrar la nació catalana amb tot el cos i tota l’ànima.
(…)

I com que amb el sentit de la paralau i de la realitat d’una nació, en
aquest 2009, s’ha de filar prim transcric un fragment del Prefaci a Fulles d’herba
de mestre Walt Whitman. Escoltau: «La grandària de la naturalesa o de
la nació fora monstruosa sense la corresponent grandària i generositat
d’esperit del ciutadà.»
Aquest mots withmanians els he tret de l’exordi d’un article, La grandesa i la grandària, de la catalanòfila i amiga Mary Ann Newman publicat a L’avenç de desembre de 2008 i que fou escrit just després d’aquell tràgic 11-S de 2001. JA FA VUIT ANYS!
L’u
de maig de 2009, Mary Ann Newman, ens va convidar a un grup d’amics que
actuàvem a Nova York amb l’organització del PEN iNTERNACIONAL. Ca seva
és un pis a la planta vint d’un gratacel de totxo vermell construït el
1929 (el constructor que havia fet tres gratacel bessons en aquest
barri, actualment molt gaiós, per devers el carrer vint-i-cinc i la
quinzena, es va suicidar per mor de la gran depressió), que és un
bombonet de calidesa i bellesa. Allà, Pep Maür S., Dolors O. Narcís C.
i Josep Maria T., conjugàrem tesi i plaer amb un brunch que començà amb
cava devers les deu i mitja del matí i acabà amb cafès i copes devers les cinc de
l’horabaixa amb els cossos i les ànimes plens de gusts i savieses.
A
les quatre pujàrem a la terrassa del capcurucull de l’edifici per veure
Nova York des de una torre de seixanta pisos. L’espectacle podria
ocupar vint planes de descripció. Començaria dient que el cel era una
festa de grisos i d’ombres entre els capcuruculls dels gratacels que, netejats per la pluja tempestuosa,
semblaven envernissats, ben lluents. Però pot ser el que em frapà de
veres fou veure des de tan amunt el buit, el buit infinit, del World Trade Center amb
les aigües negroses del Hudson —gran aigua en moviment constant ,
l’anomenaven els indígenes— simulant la mar entre la serralada de
gratacels. Aquell buit el vaig veure millor quan Mary Ann Newman em
mostrà les tretze fotos tan dures com històriques que va fer l’11-S de
2009 des d’allà mateix on érem: les torres que fumegen, les torres que
cauen, les torres que desapareixen i un gran núvol d’un blanc cremós
com una muntanya gegantina de mort i de dol devora tota una ciutat de
gratacels aplanats, arranats per la tragèdia.
Una frase de Mary Ann
s’encèn amb lletres neòniques:«Amb la caiguda d’una altra estructura
simbòlica, el mur de Berlín, els Estats Units van oblidar per un temps
la generositat necessària perquè la grandària sia grandesa.»
NO podré oblidar mai aquest u de maig a Nova York: també un altre onze de setembre.
(la foto no és de Mary Ann Newman però és de sde la mateixa perspectiva)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!