RESPIRACIÓ AMOROSA

Qu’est-ce que mon livre?
Ce sont tous les fresques qui ont été déposées des murs des villas bâties sur le pourtour de la bai de Napoli et que j’ai reportées avec mon stylus sur une paroi de peau. Je mourais. J’avais sous les yeux le Danube.

Pascal Quignard

Escric per tesar la trama secreta que relliga entre elles algunes veritats sensibles a través de les quals de vegades la vida s’aixeca a l’alçada de la novel·la urgent.

Treball a tota tesa amb tu com a reclam singularis.

Copii títols de llibres molt tocats per les teves ninetes amb el sentiment d’acomplir petits ritus de recerca, de record, de recolliment.

Obliquu les simetries que m’enrevolten i veig les figures en un joc de miralls en què no sé on tinc la mà dreta i la mà esquerra: només la fermesa del pols fa que pugui assegurar la lucidesa de les ombres d’aquesta tinta de llum.

No contest cap missatge per por, perquè no sé si n’hi ha cap de teu.

He anat a la vellíssima paret de pedra seca de les boals i les solls del Fangar: aquell lloc nostre on ens enviàvem bitllets amorosos entorcillats dins paper de plata que amagàvem entre les juntes de les pedres en un laberint d’enigmes i d’endevinalles, d’ànsies i de desficis. Em pensava que el temps s’hauria menjat tots els cruis. Emperò cercava amb aquell entusiasme que no m’abandona ni en els pitjors moments del naufragi. Vertaderament la ingenuïtat o el dolor, tant se val!, eren el meu fort. I rememorava entre parets esbucades amb coloracions pintades per la terra de call vermell i les pluges tants d’encontres nerviosos i emboirats per la distància temporal. La inclinació del sol devora uns esbarzers m’ha fet mirar amb atenció un pany de mur amb uns ocres cremats fulgurants i allà,
com una lluïssor diamantina he vist l’argent. M’he llançat amb tanta de fúria que he travelat amb unes pedres i he caigut de cara contra la runa. M’ha començat a sortir sang del nas i he sentit un xap al front. Emperò les ganes d’agafar aquell indici eren més fortes que el mal que em feia el pit. He arribat vora la paret de pedra. M’he escarrinxat amb les pues. He estirat amb les ungles aquell tros de paper de plata enfonyat molt endins per mans deleroses. Estava molt arrugat, molt fet malbé. Quan l’he obert, amb moltíssima de cura, he vist que el paper s’havia convertit en pols i en un cornaló és veia un fragment amb la tinta mig esborrada.

NOMÉS LA RESPIRACIÓ AMOROSA


Quan he arribat a Son Asgard madò Bet ha tengut un regiró: «D’on surts? Estàs fet un Ecce homo!»

No, era un Ecce puer, sol, retut i adolorit amb un bocí de la teva cal·ligrafia, Aràlia, a punt de fondre’s dins la mà amb tota la pell escrita de jeroglífics vermells de sang i de terra.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *