30 de desembre de 2005
Sense categoria
2 comentaris

RODONA DE SAFAREIG: L’ESPILL DEL TEMPS (i X)


PRESENT FOR YOU

Poesia pra mim é infância da língua, lugar onde a gente pode obedecer a desordem e desobedecer a ordem.

Manoel de Barros

No va ser fins tres dies més tard que hi vaig pensar. O que el meu cos se’n recordà. Ja era al llit, acabava de llegir alguns fragments de les Noticias Histórico-topográficas de la isla de Mallorca de Joaquín Maria Bover, que m’havien produït un aire de malenconia quan havia comprovat les nombroses escultures de Raixa perdudes al llarg de només dos segles; a penes estirat, després d’apagar el llum de la capçalera, esperava sense impaciència que la son em deixàs estormiat quasi sense tèmer-me’n, em trobava immòbil amb els ulls oberts dins les tenebres on distingia en una confusió de fosques el rectangle blavós de la finestra llunyana d’on provenia la llum lletosa d’una lluna creixent que s’aferrava a la corba d’una calaixera isabel·lina, als regruixos de les vases i, a poc a poc, penetrava en les parts més clares del quadre que hi havia a la paret esquerra (l’explosió daurada i carabassa que sortia del Vesuvi, les veles d’una falua a la badia de Nàpols, les expressions angoixades de dos homes, una dona i un ninet que xisclaven en aquell oli de Pietro Fabris View of the Great Eruption of Mont Vesuvius on Sunday, 8 August 1779, comprat pel besavi Arnau el vuit-cents), emperò aquella claror invasora no s’aturava llà i s’estenia cap als retrats familiars foscos i envoltats de motllures daurades, que ocupaven, en un desordre misteriós, totes les altres parets i que sempre em deia que recompondria sense escenificar-ne mai cap intent, fins arribar al cobertor de randes que em feia la sensació d’una reixa blanca molt històriada que algú m’hagués llançat damunt per empresonar-me. Per què aquella fanfara trista m’ha fet arribar fins a tu, Aràlia, en un moment? La claror ha il·luminat d’esquitllentes aquelles pinzellades d’un vermell roent de la paret d’esquena d’ase amb parament verd que hi ha rera el meu comodí (un apunt foraviler pleinairista d’Antoni Gelabert que tenies molt gelós) i totd’una he sentit ta veu: «Escolta, escolta la remor del mur, escolta el tremolor.» i ho he pintat de memòria molt de temps fins que m’he condormit amb tu.

  1. Al cel, la lluna plena. Ens hem endormiscat amb en Bruno, les mans entrellaçades, fins omplir el nostre entorn amb les llumenetes dels somnis comuns. Veig ses imatges, ell les meves, mogudes i mesclades, com la pel.lícula que Lars von Triers no s’ha atrevit mai a rodar.

    Fum arreu, entre llengües de foc una paret que cau socarrimada, columnes de sutge negre, pols de cendra, sang confosa amb les vetes desfetes dels marbres, graus Farenheit que es bombegen de dins la biblioteca pública de Sodoma.

    Gràcies a Lot, l’estirp dels purs perdura. L’avís dels àngels, sempre (Aràlia, com t’ho agrairà, la humanitat?), va embocar-se directe a la gola dels vius que fugiren a temps de la destrucció. Sense la sal de la nostàlgia, mirant sempre endavant.

    La lluna resplendeix més bonica que mai.

  2. Gràcies, Biel, per les pàgines –de llum o de paper– que ens has regalat enguany. Fas vertaders els versos de JRJ:

    ¡Intelijencia, dame
    el nombre exacto de las cosas!
    … que mi palabra sea
    la cosa misma
    creada por mi alma nuevamente.
    Que por mí vayan todos
    los que no las conocen, a las cosas;
    que por mí vayan todos
    los que ya las olvidan, a las cosas;
    que por mí vayan todos
    los mismos que las aman, a las cosas…
    ¡Intelijencia, dame
    el nombre exacto, y tuyo,
    y suyo, y mío, de las cosas!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!