Tanta de sort que adesiara trob una veu vera que em xiuxiueja a l’orella que un escrit meu l’ha feta plorar. Gràcies per la sal!
La coloració del món em dóna forces: la sang de les mores madures, l’esquinç d’un núvol violeta, la serenitat dels rostolls, l’olor verd d’un adéu, la clariana d’una forma d’integritat singular, l’eco de dos pensaments entrecreuats, una tomba de paper per a un escriptor oblidat, les descripcions de lectures fuses, un contracrit en abisme.
Refús els cànons, fuig a les totes de les classificacions en gèneres, me’n ric de les distincions entre autors majors i menors.
Vull revaluar les obres mal llegides, els escriptors oblidats, els excèntrics que m’entusiasmen, els esquaterarts que ja ni gemeguen.
Vull catapultar incendis de lletra ardorosa.
(…)
Tema d’un conte: la vagabunderia erràtica d’un home abandonat pel seu amant.
L’ocelleria em fa ganes d’aferrar-me al mirador sobre els textos més voladors, més eixuts, més arrelats, més lletratremolosos.
Feina urgent: Cal dir el que no vol escoltar ningú, no vol sentir ningú.
Música de fulles seques als grans arbres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Biel, a veure si ens deixondim.