(Ahir, a la mala hora, vaig tornar d’Organyà. Venia ple de paraules pirenenques, de músiques novelles de frases de dones i homes de tota casta i condició amb els quals he passat hores i hores, de divendres a diumenge, parlant, discutint, passejant, ballant, menjant, fruint. Gràcies a tots! La lectura de l’Homilia laica a la carpa devora l’església de Santa Maria d’Organyà on es trobaren les Homilies va ser emocionant, engrescadora, vibrant, comunicació pura entre un auditori de ciutadans que xuclaven els meus mots i la meva entrega. Al final tots drets ens fonguérem en una abraçada simbòlica. Un d’aquest moments històrics en la biografia personal! Avui he penjat el text complet de l’Homilia laica i ara torn penjar la narració d’ahir, Rapsòdia somnambulesca.)
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:none;
mso-hyphenate:none;
font-size:12.0pt;
font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:Cambria;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
Obrir els ulls, una
odissea absoluta. Semblava que tenia damunt cada parpella una tona de plom fus
que em tancava aquelles dues finestres a tota possibilitat de visió. Crec que
em vaig despertar per les orelles, que no posseeixen cap eina que les tanqui i
les obri.
(…)
Els timpans sempre m’havien funcionat a la perfecció. D’aquí em devia
venir aquella afició obsessiva a la música. Escoltava el xiuxiueig d’una dona
que donava ordres a algú amb paraules que no podia entendre. Dubtava. Podria
ser un home jove amb una veu molt dolça. De tant en tant sentia xiulets
metàl·lics i intermitents d’un aparell que es disparaven i s’esfumaven cop en
sec. Com si un zapingaire s’entretingués a modular les ones d’una màquina que
em devia afectar per alguna connexió desconeguda. Des de la meva infantesa
havia estat un expert en zàping quan feia anar ben llatina la sintonització de
les emissores de ràdio en aquella telefunken de casa els padrins que tenia com
un ull verd que es dilatava i es comprimia segons la qualitat dels sons.
Després m’arribava de molt enfora un renou sord i continu, com d’aire
condicionat. No em sentia cap altre part del cos excepte la pressió d’aquella
trama espessa que no em deixava fer l’únic que desitjava: obrir els ulls. O com
a mínim entreobrir-los. O, més humilment, entreobrir un ull per poder saber
alguna cosa del que em passava. Però no hi havia manera. Tots els meus intents,
fets amb la màxima concentració que podia, estaven abocats al fracàs. I el cap
em feia mal, un maler que no em deixava pensar en res. Però hi havia alguna
energia que no sé d’on podia eixir que m’impulsava cap a fer força per
desbloquejar amb insistència les dues cortines de formigó armat que em
submergien en una fosca tota travessada de llampecs que coincidien amb les
punxades dels polsos i aquell casc de mal difús que formava la superfície del
cap. Una torbonada s’estufava per devers el front, que ara podia reconèixer amb
la claredat opaca d’aquell que navega dins aigües tèrboles i confusionàries.
Després la sensació es dissolia com un esponjat dins un tassó ple de sang.
Necessitava manllevar algun record per poder connectar amb el passat més
pròxim, però quan intentava allunyar-me d’aquella situació desconeguda en què
em trobava, només una malaptesa bufona semblava riure’s dels meus esforços tan
vans com ridículs. Cercava l’esquer d’una imatge seductora i al fons d’un túnel
llarg i estret apareixien fragments de la pell d’una encisera sense nom ni
llinatges que em feia rodolar per comellars, esvorancs i cavorques plens de
pues que em produïen un esglai de no dir. Potser necessitava una neteja
nerviosa que em permetés travessar els abismes d’aquell arxipèlag de sensacions
que de tant en tant encenien uns flaixos diminuts i ràpids, il·luminaven zones
que aglutinaven misteris i em deixaven més estupefacte que abans. Com si algú
hagués introduït un analgèsic molt fort, vaig experimentar un alleugeriment del
dolor que em deixava mig estormiat i em llançava cap a una cavalcada vers els
territoris de la son profunda. Crec que va ser aquí quan vaig saber que una mà
em tocava la mà, no sabia quina, i em vaig regirar i alegrar alhora. Era com si
hagués trobat el fil de la troca que m’ajudaria a desfer-me d’aquell enigma on
em trobava perdut. Ara necessitava treure les paraules d’aquell cos que a
sacsejades nervioses descobria replecs de sensibilitat. Vaig intentar moure la
llengua, un saquet d’arena que reposava sense saliva en una boca òrfena de
qualsevol mecanisme motor. I de bell nou vaig intentar pensar en algun record
que aquelles carícies em despertaven de molt enfora. L’esterilitat
m’arrossegava cap endins com si fugís del contacte que més desitjava, l’únic
que podria fer-me tornar a un món que sabia allà dedins. I cop en sec aparegué
l’olor d’aquell perfum ataronjat i fresc com d’herba-sana mesclada amb el
verdet de les pedres d’una cisterna on creixien falgueres diminutes pel coll.
Vaig experimentar l’alegria fonda d’alguna cosa que comença i que et ve de molt
endins sense una causa coneguda. M’asserenava haver engospat amb el nas la
mediació efímera d’un nou sentit que em feia solcar per un territori que em
semblava de cada vegada més familiar. Com havia caigut dins aquell atzucac? La
pregunta que no havia fet va tenir una resposta quasi mediata. Una veu de dona
em deia frases esbalaïdores i estimulants, inintel·ligibles, que em feien anar
per una cambra plena d’endergues, de rampoines i de fòssils que m’empenyien cap
a una lucidesa que no trobava el seu objecte. Però la veu em donava claus per
obrir l’esplendor enyorada: badar els ulls i saber. Sabia que havia de donar
vida al meu personatge, la qual cosa significava anar fins al fons de
determinades situacions, de motius coneguts, potser algunes paraules que eren
la matèria mateixa de la qual volia trobar el coneixement, la consciència. Ella
va dir una frase que vaig intentar caçar per complet: m’hi vaig passejar per
damunt, vaig badocar amb curiositat pels seus cruis, em vaig entretenir a
desmuntar-la sense cap resultat.
I quan em semblava que
tornava caure dins aquell forat negre d’on havia sortit amb tants d’esforços,
un estol amorosívol de fregues per tot el cos, acompanyades dels mots més
deliciosos que no m’havien dit mai, em deixondí sobtadament i vaig obrir els
dos ulls amb la lentitud dels segles.
Ha sortit del coma, vaig
sentir que deies a les clares.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!