NUS DE LLUM?
I deia, d’això vaig viure… sense parar, sense parar… L’una després de l’altra i sempre la que m’agradava més era l’altra… i que jo encara no sabia què hi havia a dins d’un home però que quan ho sabria em voldria morir. I amb els ulls sense mirar enlloc deia, al costat de les ganes de viure hi tindràs les ganes de morir i serà així fins a l’acabament.
Mercè Rodoreda
Time present and time past
Are both perhaps present in time future,
And time future contained in time past.
T. S. Eliot
Tot al llarg de la tornada cap a Son Asgard ell havia conduit al ralentí, fins i tot, en un moment de baixada forta de la claror, s’aturà en un costat de la carretera que encara no s’havia convertit en autopista, devora un bosquet d’alzines, tancà el contacte, obrí els llums de posició i va encendre una cigarreta amb l’acostumada parsimònia, i, amb les mans col·locades damunt el volant, mirà aquelles grans masses de cumulonimbus amb el grafit amenaçador dels ventres gegantins sutjosos, per damunt els cims altíssims de la serra dels Sebel·lins, ell encara no tremolava malgrat que el vent fred s’aficava per les juntes de la galera de luxe, i repetia en veu alta una de les frases que Aràlia va posar de moda l’estiu del 96, «Els colors són la metzina del temps», com una cançoneta zen quan, sobtadament, com un bitzac l’encegà una encletxa de sol que s’havia produït en un crivell d’aquelles bèsties metamòrfiques que ocupaven tot el firmament, emperò l’ull d’ell va poder sortir del bullent d’or per protegir-se rera les alain mickli amb els vidres completament verds, i observar amb minuciosa curiositat tota la tramoia que es desplegava en aquell teatre de la natura (com si els maquinistes celests haguessin canviat els focus i modulat rampes successives de projectors): les muntanyes de la serra dels Sebel·lins eren d’un negre en estat de tenebra i al centre mateix de l’escena, el puig de l’Alcadèria, quedava encès per una A gegantina, monumental, megamonstruosa, de molts quilòmetres, que es mantenia allà com una projecció, mentre les ombres que l’envoltaven insinuaven en cada tic-tac del rellotge del jaguar les altres lletres de l’alfabet que instant rera instant es superposaven amb una velocitat justíssima, ell va pensar que allò no podia ser un efecte del malta que s’havia pres amb en Charles, ni de l’agitació que li produïen les notícies d’Aràlia que el cosí de Mlle. Vieux li donava amb pocs detalls, sinó que la pirotècnia de llums imitant l’A no era més que l’efecte dels darrers rajos solars que, per una inclinació singular entre les grans masses de núvols moguts pel venteguer de tramuntana, construïen un calidoscopi d’As fosforescents que li recordava aquelles lletres del sistema Montessori –vermelles i verdes– que bressolaren la seva infantesa, i quan anava a mossegar-les, cop en sec, desapareixien entremig d’una plugineua de neu que omplia el parabrises de puntets blancs que es fonien tot d’una com un teló constel·lat d’estrelles lluents.
(continuarà)
No com aquets els de l’Estatutet que ara ja estàn pactan el 3% del aprovat pel Parlament de Cantalunya.
Amb en Bruno ens hem posat unes ulleres de sol, ell unes alain mickli i jo unes donna karan que em van portar de Nova York. El sol és a migdia i no hi ha ombres. Fa un vent que aixeca pols, arreu.
En Bruno em pregunta: de què tens por?
Veig el món a través d’unes lents fumades
que amb el sol tan resplendent fan els contorns precisos.
No ho sé. Et podria fer tota una llista.
la indefinició
les resolucions
les hipoteques
la brutícia
els mots que sempre volen dir més del que diuen
les agulles
les intencions
les biblioteques
les estrelles
els cromos de picar
la soledat
l’obstinació
la incomprensió
els noms que fan les coses
les coses que no tenen nom
obrir la porta de l’habitació i adonar-me que no hi ha ningú rere la veu que em cridava
el meu pols.
Ens hi veurem?
A.