LLECOR DE VIDA 1) Treballs pràctics. Ordenar el meu taller, biblioteca, gabinet tapat
per —qualsevulla part on la vista mira— de lletra en tota casta de formats. Vull recordar que tal dia com avui , 1 de setembre de 2009, fa setanta anys va començar per mor de Hitler la Segona guerra Mundial amb la invasió de Polònia. Tir
massa poques coses. Rellegesc articles dels diaris i revistes (avui una entrevista a
Kirmen Uribe de Jordi Llavina a la revista Benzina
ha fet que no la tirara. Hi ha un poema inèdit de Kirmen que m’ha frapat. També
he salvat un Lire amb unes respostes
magnífiques de Patrick Modiano com per exemple: «Dans la vie il ya une constante, c’est le regard que vous portez sur
les choses. Vous savez, on est condamné à écrire toujours la même chose. J’ai
souvent le sentiment que des gens de ma generation ont une infirmité par
rapport à ceux de la génération précédente: notre pouvoir de concentration
s’est affaibli. La génération précédente est parvenue à faire une oeuvre
globale, une sorte de cathédrale. Je pense à Proust ou Lawrence Durrell et à
son Quatuor d’Alexandrie. Ces gens
vivaient dans un monde oú l’on pouvait se concetrer davantage tandis que pour
les gens de ma génération, c’est fragmentaire. On arrive peut-être à faire un
truc global, mais avec des fragments, si vous voulez…» Ho signaria). Hi
ha moments en què em pega un atac i tiraria fins i tot incunables i d’altres
bolquers de la tipografia. Començ a omplir sacs amb tot quan les mans agafen.
Sense mirar. Em faig por.
(…)
2) Edward
Norton. M’he trobat de morros amb aquest actor, que va ser un chevalier
servant d’Aràlia fa dos anys a Praga, en un Vogue-Hommes
en què hi havia un retrat-entrevista d’ell. M’ha impressionat tant allò que
deia com les fotos. L’he recordat al final del film Fight Club. Norton d’esquena contempla Nova York que s’esbuca
mentre sona Where is my Mind? del
Pixies. Aquella veu ressonadora d’Edward de la qual Aràlia en feia un llepadits.
Tot el reportatge m’ha fet passar electricitats pel cap: aquest encontre amb un
home que pot ser colèric i brutal i alhora romàntic i sexy. 3) Contra el bloqueig. Consell d’Hemingway
a un escriptor bloquejat (com aquest d’aquí): «Per arrencar basta que escriguis alguna cosa que sigui
vertadera.» Uau!
ESVIBRONAT DE CUCALEJAR. UN NOU
ANGLE DE VISTA. Discutesc amb Charles a la biblioteca de Son Asgard. Els
finestrals sobre la clastra, closos per mor del tall de sol, ens deixen clapats
de retxes blanques i negres com en un film de Jacques Tourneur. L’animeta,
sempre tremolosa i viva, que va encendre Aràlia davant un quadre de Ramon
Llull, crea d’altres ombres mòbils. Parlam de les diferències entre el pintor i
l’escriptor. Li dic que un text i un quadre són signes fràgils. Amb un no-res,
en un segon, poden esdevenir mentiders, veure’s enrolats en una lluita que no
és la seva. Cal anar molt viu i protegir-los contra el canibalisme de
l’ideològic: de l’idea amarada de comandera. Charles ementa Le mépris. Aquesta pel·lícula de Godard
que ens ha fet tant de bé, que ens ha donat camí per pensar. Diu: «Te’n
recordes quan Camille puja al cotxe del productor Jérémie Prokosh? Allà es juga
el drama: en la mirada que hi ha entre Camille i el seu marit, Paul, un
guionista insegur i ambiciós. Tant ella com ell comprenen, corprenen, el
pensament que ha travessat Camille. El seu home l’ha feta servir per seduir al
productor. Godard fa servir el cinema, com d’altres el microscopi electrònic o
el raig làser, per fer-nos veure alguna cosa que s’escapa de la nostra
percepció ordinària. Jo diria rutinària. Ens mostra com es pot passar en una
fracció de segon, entre dos plans, de la méprise
al mépris. Ho entens bé: de la méprise, l’error de la persona que
s’equivoca, al mépris, el menyspreu.
Es passa d’una desincronització imperceptible a un capgirament dels sentiments.
Godard ens amplia aquesta dècima de segon i aquest petit espai entre un home i
una dona en cinemascope i en un film d’una hora i mitja. Per on anàvem?»
Nosaltres, els que escrivim, embalsamam els pensaments mentre que el pintor
cerca una forma, he dit per tornar al tema inicial, mentre bevia un glop de
gin. El pensament d’un quadre no és discursiu: importa i no compta alhora. «El
blanc ressona com un silenci intel·ligible, deia Kandinsky. Deixaria la pintura
al seu fer i passaria del voler dir. Faig feina amb els cops de pinzell, amb
els pigments, amb la matèria, amb la superfície, coses reals, coses de bon de
veres. S’ha d’anar molt alerta amb els agents perturbadors. N’hi ha a voler i
pertot.» Crec que els teòrics de la pintura no en sabem gens d’aquest gest
d’agafar un color de la paleta i col·locar-lo en una tela, d’aquesta forma que
pren. Charles m’ha dit que la conversa li havia produït pintera i m’ha deixat
totsol. He mirat l’animeta davant el quadre de Ramon Llull. No es bategava. I
de cop he sentit el meu cor que s’accelerava de canonades atroces perquè,
Aràlia, et tenia dedins en aquell chester de pell color tabac on vaig descobrir
moltes ombres del teu cos perfecte obert de rosa i seca i horabaixa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!