Som un home porós. Ara puc assegurar que em surt l’habilitat que no vaig conèixer fins aquell estiu de l’hostal Terramar fa més de vint anys, exactament vint-i-dos i tres mesos, quan aquell vespre calitjós d’estiu, després d’haver passat una mala fi d’hores jugant a dames davall l’emparrat, el Jordi va dir: és molt tard i ja he perdut tres jocs seguits, me’n vaig a fer un tomb amb la Buby i a dormir, demà a les vuit us espero al port, el Moby Dick estarà preparat per a tots els abordatges; i s’aixecà amb aquella corpulència de l’atleta que no és conscient de la seva força, em va fer l’ullet i agafà el casc, llavors vaig veure que duia desfeta la sivella del cinturó de cuiro negre que li havia regalat amb la calavera i les dues tíbies, i aquell detall em va quedar gravat tan endins que tota la nit vaig fer voltes damunt les molles d’aquell matalàs, on em semblava surfejar sobre les ones escatades remugant, com fan les vaques dins els sestadors, aquella imatge de la sivella oberta que no s’aturava d’inquietar-me amb una intensitat estranya i desconeguda.
(…)
Aquell agost acabava de fer disset anys i els meus pares em regalaren
allò que més desitjava: passar un mes a Salern, anar a viure amb el meu
cosí Andreu a aquella casa que l’oncle Xim i la tia Aina havien anat
transformat a poc a poc: primer tenien habitacions llogades a l’hotel
Infanta de cala Masclella, després varen fer obres i es convertiren en
la pensió Alomar, i, finalment, invertiren tots els guanys i els
doblers de l’herència de la tia per adquirir la categoria d’hostal. El
meu cosí Andreu havia dissenyat el nom de Terramar amb lletres
punxegudes i historiades de neó d’un verd herbei que s’encenien i
s’apagaven en el frontis d’aquell edifici que amb les successives
reformes mesclava els elements antics, com les grans porxades de teula
vermella que enrevoltaven tot el buc, amb les dues plantes de color
arena amb tirallongues de finestres blavoses de cadascuna de les
cambres.
N’Andreu des de ben petit havia estat un infant malaltís. Cabells color
pastanaga, la pell tota plena de pigues i uns ulls grans i molt oberts
amb els quals semblava que et radiografiava per dedins. Com que era
fill únic i de salut fràgil l’havien aviciat molt i ocupava una immensa
habitació a la torreta del tercer pis des d’on es podien veure els
jardins, el bosquet, i estirant la vista dominava el llogaret de
Salern, els hotels, la cala i la mar gran. N’Andreu era dos anys més
petit que jo però semblava un nin: primatxol com un filferro, els
braços molts llargs i aquella coixera poliomielítica que dissimulava
amb botets i que quan es posava a córrer desapareixia com un miracle. A
mi m’havien col·locat en una habitació individual, però em passava
quasi tot el temps a la seva cambra: un museu caòtic on hagués
travessat un poltergueist, un televisor gegant, una taula amb tres
telèfons, un tocadiscos que sempre sonava a rompre, tot un desordre
complet de quadres, patins, pinzells, roba, revistes, vinils, llibres,
sabates, màquines diverses —fotocopiadora, projectors, processador de
textos, etc—, canyes de pescar i objectes tan singulars com calaveres
de boc, papallones enganxades amb agulles, corns plens de cactus, un
mòbil de copinyes pintades i tota una paret empaperada de dibuixos seus
amb males herbes enganxadisses que es menjaven els cossos d’unes
sirenes amb la cara de Madonna, de Marilyn i de Patti Smith en poses
tan enravessades com obscenes. Allò de la seva mania amb les males
herbes i una rebel·lia mal lletada a l’hora de desobeir les ordres
virulentes de l’oncle Xim, gran i gros com un ós, era el que
m’entusiasmava d’ell.
El primer horabaixa que passàrem junts escoltàrem Horses molta d’estona
i quan ja m’havia contat tot de malifetes entremaliades per fer les
coses més absurdes, des de vigilar uns clients quan boixaven o caçar un
exèrcit de dragons amb visc, es quedà un moment pensatiu, immòbil i
alegre, i amb veu gruixada em digué: has de conèixer el Jordi, el meu
amic català. No va ser fàcil que em donàs les fites d’aquest amic únic,
perquè ell des de sempre havia estat un al·lot solitari que no havia
jugat amb altres nins ni havia tingut cap colla de companys. El Jordi,
vaig saber, després de punyir-lo un poc, l’havia salvat de morir ofegat
quan uns bergats salernesos malparits l’havien tirat vestit al mar des
de la punta del martell i no el deixaven acostar a terra amb un pluja
de pedrades. Ell va arribar amb la seva moto negra com un cavall de foc
i els malanats partiren de quatres. Llavors em va tirar una corda i em
va pujar a braó, em va demanar on vivia i em va acompanyar fins aquí.
És tan gran com bon al·lot. Puc assegurar que no podia imaginar-me
aquell amic de n’Andreu i vaig pensar que podria ser un amic invisible.
I em vaig passar tot l’endemà esperant que d’un moment a l’altre
l’anàssim a veure. O bé que ens trobàssim amb ell en el nostre periple
entre el bar, la piscina, el bany a cala Masclella, el dinar al
menjador o a l’habitació on fèiem teòricament la sesta i d’on d’amagat
partíem amb un soleller brutal per anar a la cova dels Ratapinyadons.
En sortir de la humitat del coval amb els ulls plens de fosca i el cos
de teranyines vaig veure per primera vegada el Jordi al contrallum. Va
ser com una aparició. Quan li donava la mà ens enrampàrem. És
l’electricitat estàtica de la Buby, amollà amb una rialla que em deixà
veure aquella dentició carnívora lluent i la calidesa del paladar color
de rosa. Era com si trobàs una persona que ja coneixia en somnis. Algú
inclassificable i impredictible. Sembla que sigui una història com
qualsevol altra, un encontre, però tenc la impressió fonda que no
m’havia passat mai res així. Ens acompanyà a agafar les males herbes
que n’Andreu necessitava per als seus quadres. Cercàvem borrissols,
lleteres, rellotges, esquelets de bruixa, gram prim, civada borda, blat
del dimoni i ordi de Sant Joan. No sé què trobàrem.
Devora unes aigües embassades i transparents hi havia un canyar. Allà
va ser quan suats i cansats tots tres ens despullàrem i ens hi tiràrem.
N’Andreu s’avorrí tot d’una i sortí per anar a cercar llenties d’aigua.
Just quan ell havia partit ens llençàrem el Jordi i jo l’un contra
l’altre com si fóssim dos guerrers enemics esperitats que s’ataquen en
una batalla a vida o mort. Els meus sentiments i els seus moviments em
vaig témer que anaven a l’una en un joc senzill que ens feia tocar-nos
de cada vegada amb més suavitat fins que els cops de puny es
convertiren en tocs, i els tocs en empentes, i les empentes en
rapinyades, i les rapinyades en carícies que hauria volgut que no
s’acabassin mai.
Quan tornà n’Andreu ens trobà ajaguts damunt un llit de llot i de
verdor després d’haver viscut el dinamisme infinit de la natura. Venga,
ganduls, és hora de tornar o la fotrem grossa! Aquella nit no vaig
poder dormir. Em vaig deixar caure a l’ampit de la finestra d’on
m’arribava una olor de mar espessa. N’Andreu tenia el llum encès. El
vaig trobar dibuixant un mural en què el Jordi i jo metamorfosats en
sirenes jèiem com a morts damunt tota casta de males herbes
entorcillades.
Puc recordar com si fos ara tots els dies i les nits d’aquell estiu que
vaig devorar amb la velocitat de la llum fins aquell cap al tard quan,
després de jugar a dames molta d’estona, el Jordi s’aixecà amb la
sivella desfeta del cinturó de cuiro negre que li havia regalat i partí
amb la Buby.
L’endemà matí ens digueren, a un Andreu regirat i a mi estupefacte, que
el Jordi s’havia matat en un piló de la carretera de Salern a Rotana.
Des de llavors som un magnífic especialista de les coses que s’acaben.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!