LA DOGSON M’ENVIA UN MISSATGE
EL BLANC RESSONA COM UN SILENCI INTEL·LIGIBLE.
Kandinsky
He trobat l’alè quan ja semblava que les bolletes d’aire es feien de cada pic més rares, es rarificaven a les totes, i he sabut que el desig de saber de tu era l’única veritat possible.
La Dogson m’ha enviat un cosí de Mlle. Vieux que habita a Nova York des de fa trenta anys, Charles Vieux, i que encara recorda les seves estades a Son Asgard quan era un infantó que jugava amb nosaltres. És un pintor extraordinari que m’ha mostrat els quadres de la seva darrera exposició i he sentit el colortrèmol que em produeixen els grans mestres. Redueix la pintura al seu fer i deixa als altres el voler dir. Treballa amb la pinzellada, la matèria, la superfície, la fixació a la paret i amb gargots d’escriptura que cal mirar molt de temps per entreveure d’entendre, entremig d’una tinta que quasi no es veu, la fragilitat d’un mot. Dafn… he reconstruït en un gravat que m’ha regalat amb uns mots d’Aràlia a la part posterior. Al gravat hi un tendre arbrissó de llorer: sé la fugida de la nimfa Dapfne perseguida per Apol·ló i, quan és a punt de ser atrapada, la filla del riu Peneu demana l’ajut paternal. De cop i volta el seu cos de verge de peus lleugers es converteix en un llor de verd fullatge.
La Dogson té una rara facilitat per trobar lligams. Tot el temps que Charles em contava la vida d’una Aràlia novaiorquesa he pensat en el mot missatge en sentit dialectal mallorquí. Quin prodigi! Una paraula de doble joc que confegeix, dient-los, el subjecte i l’acció. I Charles com a definició primera! Ell era el missatge de la Dogson. Ell em duia el missatge d’Aràlia. Ell donava a la matèria inert vida i moviment. Ell donava vida i moviment a una Aràlia que ha entrat dins una nova escenografia de baies liles: és l’amant de Dafne Claudier, una escriptora iconoclasta i bostoniana que li mostrà al Metropolitan Museum un dibuix petit de Rembrandt que representa una dona que llegeix: el llibre és la forma de les mans i del braços sostenint-lo i sa inclinació és la que comanda la mirada que llix.
No sé de qui són els versos que em broda, aplicada Aràlia, amb cal·ligrafia alemanya impecable:
Double écarté de moi
Singe au cul couleur lilas
je ruisselle de toi
Charles té una veu clara i fonda. Dins ses harmonies puc entresentir les peripècies d’Aràlia fil per randa: el començament d’un amistat càndida, seguit d’un intercavi dels cossos càlid tot ple d’incandescències, de separacions, de tortures, de llenguatrets i de desficis. Uns estats d’intermitència plens d’acceleracions i de temps morts.
Capriciosa Aràlia, quin són el mòbils de la teva conducta?
La Dogson m’ha enviat una reproducció bellíssima del dibuix de Rembrandt del Metropolitan amb un mot: «Perquè et recordi el 2006, el seu 400 aniversari»
Em faré dibuixar com el pastoret Jacint.
(continuarà)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mallorca no en sembla per això ésser un país, si més no el que realment és, una illa aïllada Catalunya.
Manifestació 30 de desembre Diada de Mallorca
Pourquoi n’y aurait-il pas, en quelque sorte, une science nouvelle par objet? Une Mathesis singularis (et non plus universalis)?
Roland B.
El vent ens ha recerat a una bauma.
Un betlem, dic,
ens mirem i esclatem a riure.
En Bruno em diu que li ensenyi la pedra. Se la mira, s’hi mira. De debò?, em diu,
i me la torna. Pensa que si s’ho creu pecarà d’ingenu.
Belette me la va donar, li repeteixo.
És un regal que li va fer Vulcà, d’un dia per l’altre, en les seves reiterades introspeccions terrenals. L’hematites s’assembla al mercuri, però no té ales als peus. Aquesta pedra és l’espill del temps.