SEMPRE TANCAVES ELS ULLS QUAN ET BESAVA
«Era, era, era! El passat és talment més viu que el que és!»
Maria Tsvetaeva
Sempre seguit, en una brodaria que no s’acaba mai, practic l’assaig d’estimar-te. No ho entenen els filisteus que volen aficar-se en els sentits de les paraules sense arribar als sons. No ho entenen els atacats de l’enveja negra que destrueix les xarxes nervioses amb la velocitat de la llum. No ho entenen els que ens persegueixen en les llistes d’invitacions sense saber que només ens interessen les reciprocitats dels convits. No ho entenen els malanats, els rencorosos, els pobres d’esperit que sempre fan voltes per penetrar en els nostres territoris únics, impossibles. Ha! Ha! Ha! Ha!Ha!
L’excès comú, l’alè.
Per què et dic, Aràlia, tot això? Per què no oblidar-los cop en sec?
He anat a caminar pels roquissars que duen cap a la caseta del caló dels Anegats i he trobat indicis de la perfídia. Algú, amb nocturnitat i traïdoria, havia tirat pintura vermella en el cocó on ens banyàvem plegats. Una mà culpable havia fet una corona assassina a cadascun dels troncs dels tamarells que formen un mur daurat davant el mar. Les persianes de la caseta estaven forçades i, feliçment, aquells barrots de ferro que tu m’obligares a posar, ens havien salvat de la profanació. Ja sé que no hi ha cap territori segur, emperò aquestes mostres del mal tan evidents, tan estúpides, em fan feredat. No puc imaginar l’esser humà que les perfà, ni tampoc la relació teratològica amb la nostra aventura.
La fascinació del llamp que em va fondre amb el teu ser no acaba mai la resplandor: tremol, aixec les parpelles cap a l’ignorat: sé que puc parlar amb tu del temps antic de la nostra infantesa.
Captiu d’uns llavis que no puc rosegar, d’unes mans que no puc fermar, d’un pensament que m’acompanya com una lletania d’inicis.
L’impudor de l’escrit: l’arítmia.
(continuarà)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
We introduce ourselves
to planets and to flowers
but with ourselves
have etiquettes,
embarrassments
and awes.
EMILY DICKINSON
Fendim l’abraçada que fa un mil.lenni que dura amb llavis avesats a parlar
i amb silenci emboquem els mots que ens pronunciaríem.
Però no cloguis les parpelles.
A les ninetes hi sóc tota sencera de cap a cor.
Revolts de llengua, allioli de salives, un bes.
Osmosi d’intencions al cràter dels ulls.
Batec, batec, batec d’espurnes i sagetes.
En Bruno diu que el roquissar és incòmode per seure.
A casa hi té una chaise longe. I una finestra que dóna al mar,
i una heura que s’enfila per la barana.
Arrufo el nas. I l’estrenyo en abraçada.
I l’aventura?
L’aventura de picarols i sons de cocos i al lluny l’acordió,
i la melodia d’una veu de nin que corre amb la brisa.
A la intempèrie et necessito, al descobert, fora de tot temple susceptible de profanació.
Davant l’estultícia, Biel, deixar parlar els que quasi callen
1.Come sono lontani i tempi di Robinson! Oggi si naufraga soltanto su isole eternamente sterili!
2. Non ci sono paradisi perduti, ci sono solo paradisi superati.
R. Bazlen