24 d'agost de 2009
Sense categoria
1 comentari

un aire de no-res

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:Times;
mso-ansi-language:CA;}
h1
{mso-style-next:Normal;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
page-break-after:avoid;
mso-outline-level:1;
font-size:20.0pt;
font-family:Times;
mso-font-kerning:0pt;
mso-ansi-language:CA;
font-weight:normal;}
p.MsoBodyText, li.MsoBodyText, div.MsoBodyText
{margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
text-align:justify;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:20.0pt;
font-family:Times;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Tot va aviat en la vida vertadera. Crec que aquesta idea em perseguia
quan arribava a Barcelona, el segon dia d’aquest xafagós estiu, per anar al
tanatori de Sant Gervasi, on m’acomiadaria de Xavi Rozas, un d’aquests amics que
coneixes a les matinades de festa, quan arriba aquella hora en què un blau marí
fort converteix el cel en una fira de lluminàries que creixen amb el reòstat de
la fatiga, i les despulles, dones i homes en estat de manca de drogues
químiques, afectives, passionals o de qualsevol casta, es troben a les barres
lluents del darrer after-hours, recolzats a la barana sur-mer d’un club de nit
on ja han abaixat la música, tirats damunt les chaises-longues a la claror
fosforescent d’una piscina amb els digeis que pleguen, o en qualsevol entreforc
d’un temps nocturn en què aquests festers a la deriva s’obliden de si mateixos,
s’obren a una intimitat estranya i s’intercanvien fruits saborosos que ni
sabien que estojaven. 

(…)


Rozas, sempre el vaig anomenar pel llinatge, no puc
recordar on ens creuàrem, però puc assegurar que era una persona afable i
sempre molt alegre, que m’arrossegava cap a uns moments de celebració que s’experimenten
en estats convulsos i que et deixen l’empremta d’alguna cosa càlida i
commovedora. Sempre anava envoltat de dones especials, marcades d’una elegància
molt carnal empeltada d’una joia fresca, que semblava que t’oferís amb la
senzillesa de l’amic que et presenta una germana. Mentre pujava amb el taxi pel
carrer Ganduxer per davant aquelles torres que quedaven, enrevoltades de grans
arbres, supervivents i testimonis d’una època oblidada, i vorejant la
uniformitat pretensiosa i monumental d’edificis de pisos de luxe, passaven per
davant la meva imaginació com en una llanterna màgica les instantànies d’un
Rozas que s’estimava més els plaers que les idees generals, l’hedonisme compartit
que la impunitat de les convencions, un especialista de la solitud, ruter fervorós
de la vida, frenètic, rebel, mòbil, que corria com un gat vell per aigües tèrboles
de les altes, i no tan altes, finances, i que sempre surava. Em vaig treure una
foto de la cartera, l’única que havia trobat quan em comunicaren la seva mort
en un xoc contra un piló de carretera quan anava sol amb el seu descapotable
color cendra; allà, en aquell retrat, que ens havia fet una de les seves
al·lotes, estàvem ell i jo com dos germans de l’ànima amb una rialla polissona
i uns ulls lluents amb dues copes escumoses de xampany com si la festa no s’hagués
d’acabar mai.

 Arribava tard, i, després
de travessar amb passes ràpides una terrassa des d’on es veia tota Barcelona i
el mar al fons amb uns peixos de ceràmica que nedaven per l’aire, de demanar a
informació on es feien les seves exèquies, de pujar unes escales al final d’una
filera infinita de portes amb persones endolades i multicolors que parlaven
fluixet, vaig arribar a una capella amb tot de bancs buits i, al centre, damunt
un cadafal, davant unes quatre o cinc fileres de persones assegudes i un senyor
molt seriós que contava històries i llegia poemes, es trobava el bagul de fusta
de pi, tot nu, on el meu amic Rozas esperava per ser incinerat. En col·locar-me
al darrer banc, va ser quan la vaig veure: alta, amb una cabellera molt negra
recollida en una tannara, un vestit jaqueta beix i una fesomia de desempar que
em va fer ganes de demanar-li si es trobava bé. Ella em va mirar amb una
complicitat confiada i vaig suposar que podria ser alguna d’aquelles dones que Rozas
m’havia presentat a la mala hora d’una nit de marxa i que amb els vapors de l’esperit,
el ball i d’altres euforitzants, es confonien en el meu cervell. Aquella mirada
em va fer pensar que allò era una juguesca que Rozas m’havia preparat i que calia
seguir com una cerimònia més de les que ell s’inventava per tenir la mort
enfora.

Dos homes uniformats se’n dugeren el bagul per una porta central i en
aquell moment s’obriren unes cortines laterals i tothom va sortir a l’ombra d’un
pati en què s’havia instal·lat una barra de fusta i un envelat en què uns cambrers
ens oferien un vas de vi. Ella es va aturar vora el tronc d’un arbre i m’hi
vaig acostar. No sé què ens diguérem, però eren paraules simpàtiques i vaig
veure com la seva cara s’alegrava com si hagués trobat un oasi dins aquell
desert de dol. Nomia Francisca i tenia la religió de la lleugeresa. Vàrem brindar
amb les paraules més convencionals i vaig desitjar que aquella estona plegats s’allargàs
indefinidament. Era amiga de Rozas, del qual comentàrem algunes alabances, i estic
segur que tots dos sabíem bé que habitàvem en aquest territori estret i comptat
entre la vida i el no-res. Ella em digué que un cotxe l’esperava per dur-la a l’aeroport
perquè havia de tornar a Palma. No volia que desaparegués quan, inesperadament,
li vaig sentir dir: Ens podríem veure demà… Allò era un cop baix. Però tenia
davant uns llavis que m’atreien, uns ulls espirejants i totes les promeses d’un
encontre. Demà no puc, vaig dir d’eima i agafat per sorpresa, passat demà.
Perfecte, va respondre, a les cinc de l’horabaixa al bar de l’hotel La Boscana,
rere la catedral… Abans d’acomiadar-nos va tenir temps de dir-me que era rara i
que canviava sovint de parer.

Per a un home com jo, que havia agafat el costum de viure sense cap
projecte fora de la feina, allò es convertia, primer de tot, en una complicació.
Qui era la bella Francisca desconeguda? Vaig repassar els que m’envoltaven i no
coneixia ningú entre aquell grup heterogeni de persones de l’entorn de Rozas que
pogués donar-me llum sobre ella. Però dins la tenebra que ni aquell sol cruu
podia encendre, veia les clarors de la ciutat de Palma des del mar, el pailebot
de pa torrat de la Seu dirigint la vila, i una certa dolçor amarava la meva còrpora
cansada de calors urbanes, dels plànols i de les construccions que m’esperaven,
d’un cansament avorrit. Francisca podia ser una call girl de luxe, una dona
perduda entre un marit ric i un amant poc entretingut, una perversa, una
investigadora privada que m’hagués confós amb un peix gros, un ser malencònic o,
senzillament, una dona desgraciada o lliure. Tot m’era igual. La proximitat del
no-res que les flames simbolitzaven a dues passes de la meva esquena em tornava
la vida més urgent.

Quan vaig entrar al bar de l’hotel La
Boscana, amb la cara un poc demudada per les turbulències del vol i el vestit
de drap tot ruat pel viatge i la calor, Francisca se m’acostà des de la barra i
em va dir que m’havia reservat una habitació. Pots deixar la maleta, prendre
una dutxa, descansar un poc, de la finestra podràs veure el cap Blanc i les valzies.
D’aquí a dues hores tocaré set cops a la porta. No hauràs de fer altra cosa que
obrir-me.

Quan la vaig veure que partia amb la seva silueta de model damunt uns
talons d’agulla vaig pensar que alguna substància d’encanteri s’havia aficat entre
nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!