Plagueta de Bord

Perfum de safrà intens i pinyols d’albercoc esmolats per xiular; una safata decorada amb un bosc de tarongers amb les capçades ben rodones per posar-hi el cul dels tassons; un trenet amb els vagons que eren un alfabet de lletres pintades de verd i de blau amb tot de campanetes que quan es movia feien ning-ning; el quadre molt gros del saló de ball on es veia el casalot de Pedreixella, quadrat i monumental, amb la torre de defensa comunicada amb un pont i coronada de merlets, enrevoltat d’arbres gegantins, bellombres, araucàries, xicarandanes, palmeres i cedres que es mesclaven amb el pinar que arribava fins a la costa, on el pintor havia fet unes ones petites amb les crestes blanques que semblaven un ramat d’ovelles i, entremig de tot, tu, Francesc de Sales Vià, com un bandoler, com un mag, com un cantant, com un jugador d’escacs, com un príncep disfressat d’obrer, com un xaman, com un inventor, com un mariner, com un traficant d’armes, com un revolucionari traïdor, com un mestre d’esgrima, com un camàlic, com un cavaller arruïnat, com un bruixot enginyós, com un actor sense paper, com un arcàngel dels somnis.
(…)
Llegesc la meva lletra amb la cal·ligrafia tremolosa dels meus
vint-i-un anys i pens dues coses alhora: que aquella Glòria, que
estudiava pedagogia a la Universitat de Barcelona i que les vacances de
Pasqua del curs 1979 va conèixer, una nit de bauxa per devers la plaça
Gomila, en Francesc, i es va enamorar cop en sec com en els fulletons
més tirats, ja no existeix, i, també, record que aquesta plagueta de
Notes del foc i de la cendra, quin títol més celiaviñià!, la vaig fer
per estotjar el pul·lular de sentiments i de les sensacions com
icebergs ignis, plens de tactes, d’exploracions, d’olors i
descobriments, que suraven en un mar de desolació quasi adolescent. Sé
que si ara mateix em pogués veure al mirall d’argent, aquell primer
regal d’en Francesc el dia del meu aniversari, trobaria el somriure
mostii d’una dona que sempre ha tingut gust per les coses rasposes, per
acaronar en sentit contrari dels pèls, com quan em deix llepar per la
llengua de Marramixes, la meva moixa persa; una dona que encara que
sabés que ell era l’home que ocuparia un lloc singular a la seva vida,
ja tenia la nostàlgia de la pèrdua en el moment més volcànic de la
relació; una dona càlida, complaent, acollidora i generosa que
s’entregava a un pinta que era un mal estudiant d’enginyer, un bergant
aviciat per uns pares rics, un futur escriptor fracassat que m’enviava
poemes calcats de Neruda, de Sagarra, de Lorca i de Vinyoli, i que
tenia un gust mòrbid pels escorxats, les ceres i la taxidèrmia,
barrejat amb un sadisme tan sincer com refinat.
No sé quina me la degueres fer quan vaig escriure: Mausoleu del desig.
Semblava una assemblea de divinitats sumèries mig humanes i mig
bèsties: fesomies ombrívoles damunt les quals queien blens de
cabelleres denses com molsa humida, ulls d’una lluentor apagada com
maragdes antigues davall capes de sediments de pols, mans amb tentacles
fets de punxes d’eriçons, uns sexes enormes que eren costelles acabades
de tallar damunt el marbre d’una carnisseria, mamellams esclafats com
turons vellíssims d’un mapamundi d’abismes i, al fons de la negror, la
fàbrica d’alens espessos d’una boval on remuguen les vaques a la mala
hora de la nit.
M’he posat a riure violentament i he vist mumare viuda, un temps en
blanc i negre, ajupida davant la màquina singer que no s’aturava de
repuntar, de cosir i de fer vestits a les madones perquè la nineta dels
seus ulls pogués tenir els estudis que ella sempre havia somniat. Sé
que em va demanar amb aquella polissonada còmplice que gastava: et trob
molt desbaratada amb aquesta sortiguera fluixa i aquest tragí que t’ha
pegat per setmana santa. Què hi ha res de nou? I llavors li vaig contar
gairebé tot el que em passava. Vés alerta, em digué amb la saviesa de
gata vella escalivada, l’amor també té enfront. I no la vaig voler
creure. I li vaig fer la quantra. I em vaig tancar dins la meva
habitació escoltant en aquell pick-up tronat “Vanishing Act” de Lou
Reed, la cançó que sonava en el bar Àfrica quan en Francesc m’havia dit
que m’estimava.
Sé per què escric aquesta nota d’ara, a anys llum de tot aquest passat
que em torna ple de detalls que creia que s’havien esvanit i han
aparegut de sobte en sentir la teva veu, Francesc, al telèfon aquest
matí, la teva veu que creia que no reconeixeria: una cadència fosca que
m’arribava d’un territori dòcil i sepultat, que ressuscitava dins les
fibres del meu cervell un àlbum d’instantànies retxades i mig dissoltes
que desprenien la fosforescència dels focs fatus. Quan em deixares vaig
estar molt malalta i els metges no em trobaven res. Després, a poc a
poc, vaig aconseguir enterrar el sepulcre ambulant en què t’havies
convertit. En molt de temps no vaig saber de tu. Un dia, per aquestes
coincidències de l’atzar que anomèn correspondències, vaig veure al
diari que t’havies casat amb la filla d’un hoteler important. Després,
comptades vegades us vaig tornar trobar, lluents i feliços, a les fotos
de les cròniques de societat. Em sentia tan tranquil·la que fins i tot
un cop vaig comentar al meu company dels darrers vint-i-sis anys: mira,
Lluís, aquest va ser el meu primer enamorat. I riguérem plegats amb el
retrat en què et donaven un trofeu a les regates de la Copa del Rei.
Eres com un objecte pròxim i intangible, conegut i irrecognoscible,
desfigurat i estranger. Des de llavors hi havia una cruel precisió a la
meva evocació del nostre idil·li com una sèrie de passadissos que
acabaven en portes cegades, com una col·lecció d’objectes inútils,
dispars i il·lusoris, fragments de vida d’una rapsòdia funambulesca i
onírica d’unes obsessions abandonades.
La teva veu al telèfon, Francesc, contant-me que feia deu mesos que
havies tingut un accident terrible de cotxe en el qual havia mort la
teva dona, m’ha commocionat: una transparència sobtada de processos que
s’han teixit inconscientment en el fons del meu cap i que han brollat
com llàgrimes, m’ha demostrat que encara et sentia molt endins. La teva
veu em tocava. I he decidit que vendria a aquella cita, que també
desitjava. No et regiris quan em vegis, m’has dit ens acomiadar-nos,
tenc la cara refeta i he quedat paralític a una cadira de rodes per
sempre.
Sé que escric això perquè vull confessar que m’és igual: ets la meva malaltia incurable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!