m’inflamaré d’obscuritats
Un moment d’estupor: Can Moranta, una possessioneta d’un besoncle de part de mon pare, convertit en un camp de vinyes. Quan era petit només hi havia una casa en ruïnes i uns ametllerars magres i ressecs en una terra prima plena de macs.
Ara veig la casa tota referida de blanc amb les persianes d’un blauet rentat. Dos fassers mouen les hèlix damunt els pins que envolten els arbres del jardí.
I aquells camps amb les fileres de ceps, on els pàmpols són com un mar verd, d’on pengen uns raïms negres, madurs, com fanals de festa. Hi ha llums davall una pèrgola i sembla que un grup de persones enrevolten una taula. Tot és allà, enfora.
El caminal de passeig que va perpendicular de la casa fins al camí de carro on passeig té parres que s’enfilen per unes voltes de ferro pintades de negre.
Per accentuar l’escenografia uns grans focus molt teatrals em sorprenen, dos, tirats i resplendents dins un marge vora la pista de tenis.
Qued una estona pensant en la meva infantesa com si recordàs molt poques coses, com un somni esborrat damunt l’aigua.
Les muntanyes de la serra de Tramuntana, blavisses i enrevoltades de carabassa, sembla que s’han acostat cap aquestes vinyes noves.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!