Foravila no m’és mai extern.
Els núvols m’acompanyen i cobricelen el camí.
Estic segur que som allò que sent.
Bellugadissa d’ocells dins una ombra: mengen gra.
Amb els anys tornam no res, em deien de petit i no ho creia.
Passar ànsia mata, no ho oblidis.
En el darrer moment, entre dues clarors m’atur: un concert de sebel·lins em deixa en là.
I quan arrib a casa, com un record vertader, encara els escolt.
Les cavorques del so em fan companyia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Alló que sentim fa camins blaus i rojos cap el cervell… i es fa nosaltres, el nostre cos vertader.