REFERMAT EN EL CENTRE PROPI
Les àguiles no mengen mosques
Frase regal de Pilar X.
«Escriure és un poc el contrari de pensar», deia el savi Borges. I entre aquests fils d’aigua que cauen del cel rera els vidres entelats del meu gabinet amagat de l’ala nord de Son Asgard –un espai que ni tu, Aràlia, saps–, trec la pols sense eima ni pensa als emblemes que fiten i signen alguns dels temps mustiis que intent recórrer amb passes d’ermità que duu el cos ple de levitacions i deixuplines, de sacrifici i d’una sensualitat torrencial sense avís. Opòs una barrera cega i impenetrable a l’assalt de les incerteses, a les distraccions de l’esperit, al desordre.
Torn i retorn al lilàs que tu observaves en el moment de l’extrema vellesa de les flors. Aquells bastonets malves i prims, aferrats a la planta, s’obren amb rodes petites de plomes que, a poc a poc, es desprenen, es desfloren, i s’enlairen. Torn a l’espectacle del lilàs que s’envolta d’un núvol lleugeríssim: eixams de constel·lacions emplomades –esteles de plomissó– més belles que les antigues i velles flors liloses, que es dissolen dins un viatge fertilitzador. Torn a mirar-te als ulls, Aràlia, que em mostren, dins els xucladors verds i violeta d’aquarel·la de les ninetes, una cúpula celest espirejant. Suu i estic gelat. No tenc febre ni fervor. Exsud el tall amb la tija, el moment del viatge en què sexe i mort s’encreuaran sense remei possible.
Visc alhora la violenta ascensió del deseixir…
(continuarà)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Esciure, com viure = anar fent sense dilació
malgrat els talls d’energia, i el desgast, malgrat el mirall que ens persegueix en una cursa que volem pausada.
Escriure = gastar les soles i no ser més un nen amb sabates noves
Fas bé de parlar-me de les xicrandanes: en vaig dur de Buenos Aires. Estaria bé sembrar-ne per tot Mallorca, en comptes de sembrar fassers. Els fassers sembla que empaitin el secorrat, mentre que les xicrandes, a l’estiu fan ombra i a l’hivern no entomen la claror, que és tota teva i meva quan ve del cel.
Les quatre vegades que m’he trobat a Buenos Aires en dijous, he desfilat a la plaça de Mayo amb les "madres". En Nelson no ho entén, i jo sempre he parlat molt clar. "Ningún jueves en Buenos Aires sin desfilar con las madres de la plaza de Mayo". Una vegada hi vaig desfilar amb la meva mare. Me la vaig endur dos mesos, i poc temps després va trabucar. Un dia que la vaig anar a veure, mentre li llevava una taca en una americana verda que m’agrada, vaig descobrir que dins una butxaca encara hi havia llavors de ‘jacarandá’. Estan amb les joies, vora aquella arracada de cinc pecetes que tu saps.
Quan vaig veure que els diaris no ho posaven vaig anar a la mar i una gavina que jo conec (que és l’única gavina de Mallorca que no s’alimenta als abocadors de fems) travessava la badia sense fer represa, en línia recta, sabent on anava. Era al final del dia. Encara hi havia claror, però només per veure uns núvols molt grisos damunt l’horitzó. Amb el batre d’ales, la gavina feia una retxa blanca damunt aquella negrura: una ratlla discontínua com la sirena d’una ambulància, resolta i afuada. Petites explosions ben dirigides i controlades.
Però s’alimenten d’ocells que mengen mosques.