Plagueta de Bord

No tenia pus roba, ni euros…, però m’agrada fer néixer d’un caramull de coses desbaratades, una emoció, unes ganes…
Ho vaig transcriure així, quan vaig anar a la toilette de Postarama, aquesta discoteca d’on no em poden treure aquest estiu, que m’entusiasma tant perquè, quan surts de l’ou de ciment armat on la gent, a més a més de beure com a xots i ballar ritmes elèctrics, practica les gimnàstiques més diverses del contacte corporal davall cascades de milers de vats i un fibló de decibels desficiosos per entrar per totes les obertures, i quan deixes aquell truller eixordador, pum-pum-pum-pam!, entres a peu pla en un laberint de terrasses damunt la mar gran, la mar antiga em digué un capvespre amb llum de neu en Rafel Joan, que són la col·lecció de postals reliquiari d’aquell acordió d’estiu que, després, quan entraré en les gelors primerenques de la tardor, m’agradaria rememorar asseguda davant la foganya inaugural de l’estació.
(…)[Aquarel·la: Maria Gustems]

Aquesta feina d’inventar vestits per a l’espècie humana, si la fas amb
la tradició reinventada cada dia de l’artesà, entravessada amb aquella
efervescència de l’exploració, descobrint l’ull nou de fresc que
esclata on menys ho esperes o reforçant amb paciència la llenyosa capa
protectora que et dóna punts de vista sobre el passat, és d’una noblesa
vertiginosa.
Vaig per foravila i agaf fulles trencades i mig mortes, branquillons
que ha tomat el vent, males herbes seques a la vora d’un camí, unes
plomes d’ocell, i quan arrib a ca meva ho classific i ho prepar per
formar les brodaries que cosiré en una tela de chantilly o en un guipur
on hauré fet cosir una constel·lació de vidrets de swarovski que
brillaran rere aquelles arrels com venes estremides on, entre els
colors lluents d’aquella ploma de gavina que hauré pintat amb porpra
vertadera, creixarà una claredat…
Frank Sarbier m’havia dit paraules alades de tan senzilles, de tan
netes, de tan rabejades per la veritat de la seva veu, aquell jove
creador de moda maltès que havia presentat al Gran Hotel, una nit
contra el càncer, una col·lecció d’una dotzena de models damunt
maniquís que semblaven a lloure amb una banda sonora de navegant:
aquells vestits únics fets amb compressions de teixit, amb
esfilagassaments i amb una costura a mà de centenars de caigudes dels
plecs i dels replecs, sí, aquests vestits m’havien mostrat
l’efervescència d’una estètica d’aquest creador nou de trinca que de
vegades em sorprenia amb frases que em deixaven estormiada: L’estómac
és el centre de l’univers i el lloc del destí.
M’he aprofitat d’un savoir faire francès, encara que tenc el taller a
Dakor, un poblet de la meva Malta: he fet feina amb la casa Riosif que
ha rebrodat els meus vestits amb plomes i amb dynal damunt les pintures
sobre seda i els efectes com l’esfilagassat. M’ho pas molt bé amb les
teles. Això, aquesta moixa vella que escriu, ha, ha ha!, ja ho sabia
només veure l’obra. Hi havia molta de passió per la pell dels teixits,
molta de curiositat fonda en aquelles mans que es movien com si
diguessin més del que les seves paraules expressaven, com si
enteixinassin els mots en el vestit. Ja ho havia trobat!
Ja tenia la clau que obre aquell pany que em costava tant raonar. I
tothom diria que som una dona assenyada! Però tenc les meves rauxes,
que es desencadenen de la presó on les tanc, quan menys ho sé. I ara
mateix puc, quasi, assegurar que aquesta follia de la roba de Frank
s’ha igualat amb la raó, amb la meva raó. M’avorresc tant si no vaig
viva, l’amic Baudelaire ja m’ho va dir a l’obertura de les Fleurs du
Mal. L’avorriment, la negror, la tristesa, el desfici, l’anestesiament,
el desesper m’assetgen en aquests temps frenètics on tothom fa com si
no passàs res quan les grans pandèmies del cos i de l’esperit són les
notícies de primera plana de tots els multimèdia. I cop en sec torna el
misteri, l’enigma, aquella correntia fonda i rara que m’umpl de
pampallugues amb el record d’aquelles robes en què el teixit no
existeix: un tul brodat de bell nou, fil per fil, de rissos de llana, o
incrustat de randa, menjada pel temps, i pintat amb el virtuosisme
d’una miniatura; aquella correntia en què Frank, les seves ninetes
color d’albercoc davall la llum indirecta de tons verd maragda, les
ninetes que em fiten com dos fars que les parpelles encenen i apaguen,
no és un desconegut retratat per Bruce Weber a un catàleg de Vogue o de
L’Officiel de la Mode, sinó una presència que es contava des de la
terrassa penjada sur-mer dels jardins de Postarama, on el paisatge
estrena una aparença diferent en front de les mirades –les ones, blanc
sobre gran negre, m’entraven per la mirada– i els mots que ens
enllaçaven eren més tensos i més terrenals.
Som una gran refractària que detesta tots els conformismes. Per això
m’he de confessar amb mi mateixa en aquest carnet de notes, un quadern
en espiral de tapes vermelles com quan era una estudiant de filosofia
pura, on voldria sedassar aquestes miríades de puntets de llum i de
fosca que suren dins la meva visió, movent-se sense atur, i que he de
recompondre i fixar com en un trencaclosques infinit, com si fossin les
tessel·les d’un mosaic desfet pels tremolors de l’esperit encarnat ,
sí, per la carn que tremola sense aturall.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!