Plagueta de Bord

Són les tres i mitja d’un horabaixa d’estiu. M’he cercat un lloc magnífic per fer una sesta. Habit a ca uns amics en una vivenda d’estiueig antiga davant la mar mallorquina en una zona feliçment tan protegida pels propietaris que només hi ha bosquets de pins i mates que arriben fins damunt els penya-segats com en un poema costailloberià amable i feréstec. He descobert un indret arrecerat i amb una ombra potent gràcies a les branques espesses d’un gran ullastre des d’on domín la línia de l’horitzó. Allà he col·locat una gandula de ratlles blaves i blanques i m’he disposat a descansar amb el vou verivou de les xigales. Quan començava a entrar en aquest domini en què el cos s’afluixa i els sentits s’apaguen, se m’ha fet present la imatge de Francesc, el fill major d’Aina i Roger, que aquest matí em deia: Som un geek vertader.
(:::)
Com si aquell “geek” fos el fibló d’una abella he volgut saber el que
m’havia amollat aquell jovençà apassionat per les tecnologies: entre
PlayStations i ordinadors n’havia escabetxat més de trenta, té dos
iMacs, un iPhone 3G, un parell d’iPods, i conta les seves coses a un
blog, al Facebook i al Twitter. Em venien bafarades d’aire ple de
saladines i dins el meu cap ballaven les seves respostes a la meva
pregunta: Què és això de ser geek? Francesc, amb un somriure amistós i
com si no res, em contestava: La paraula és un mot de l’alemany antic,
gek. A l’edat mitjana servia per designar el boig del poble. Després
també l’empraven per anomenar el monstre de fira. Ara, geek, que cal
pronuciar “gik”, és la persona penjada, en el bon sentit de la paraula,
de les tecnologies de la informació i de la comunicació i, en
particular, de la internet.
Em sentia com si suràs en un espai en què el cap tenia una autonomia
absoluta. Entenia a la perfecció moltes de coses que m’havien resultat
enigmàtiques o confuses: reconeixia molts d’amics, coneguts i saludats
que podien ser geeks. Intentava trobar les seves interseccions més
visibles dins aquell sopor que m’envaïa. Tolkien era el seu déu i El
senyor dels anells la seva Bíblia. L’acompanyaven en el cel tecno el
Philip K. Dick de Blade Runner, l’Isaac Asimov de Jo, robot, el George
Lucas d’Star Wars i el J. J. Abrams d’Star Trek, de Lost i d’Alias. Cal
no oblidar un gurú fundador, Steve Jobs, l’inventor del Mac i creador
d’un dels paradisos geek amb tot el seu arsenal i-world: iMac, iPod,
iPhone, etc. Cop en sec dins el meu ensomni tenc una aparició
fulgurant: una supergeeka famosíssima se’m presentava clara i llampant.
Era l’heroïna protagonista de Millenium, el best seller d’Stieg Larsson
que fa matx, Lisbeth Salander, una hackera autèntica.
M’agradava fer voltes dins el meu somnieig per aquest gust dels geeks
pel melting pot, per la remescla contínua, per la reapropiació
inacabable, per al reciclatge sempre seguit, per aquesta bulímia de
sabers, ja sia sobre la física quàntica, la infecció vírica o els
idiomes inventats. Veia el geek com el curiós, l’antireaccionari, el
rebel dolç, el somniador en una societat de cada cop més prohibitiva,
més anestesiadora i menys comunitària. Seria l’univers geek, la
geekitud, un dels pocs llocs contestataris de la mundialització?, em
demanava mentre una gavina afamegada xisclava per damunt el meu refugi
i les xigales baixaven el volum de la seva monòtona melodia.
Una imatge ocupava el cinema del meu pensament: l’emblema dels geeks,
un pingüí. El logo de Linux que es troba en el centre de la filosofia
geek: repartiment dels coneixements, gratuïtat de la cultura,
intel·ligència col·lectiva.
I amb aquestes idees tan cool, tan fresques com utòpiques, tan chic com
contemporànies, he entrat en els braços confortables i tendres de
Morfeu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!