Sicut dicere est producere verbum. Sicut florere est producere flores. Sicut ergo dicitur arbor florens floribus… Sans «attention!» parler: une protrusion des lèvres.
P. C.
Moc els llavis de ferida –parlar és moure els músculs del tall– sabent el teu enyor de Son Asgard, Aràlia, tan amarat de longituds d’ona energètiques i intenses que poden volar des de NovaYork sobre l’Atlàntic de les Atlàntides com aquells coloms missatgers d’abans –els jocs de bitllets amorosos escrits entre el llac de la Gruta Blava, en l’extrem més fosc del jardí dels baladres, i la finestrona de les golfes en què tu tenies la morada més alta–, i poden arribar –arriben– amb la suavitat ferotge dels llargs viatges oceànics plens de peripècies fins a la meva còrpora: tecnologia punta de recepció i lectura, de desxiframent i d’idil·li d’aquells estats de variació. Dibuix amb l’exactesa que permet el contacte el mapa dels teus somniejos: la biblioteca batejada com l’Aquàrium, on et tancaves hores i hores, entotsolada, a la recerca d’una frase dels clàssics que s’avingués amb el teu estat d’ànim; l’escala de la torreta dels Sons on pujaves, amb la lentitud de les esferes frenades pel seny, els esglaons del teu desig invencible; el racó dels Encontres del celler Negre, situat al fons de les coves de l’Hiem –nom llatí d’aquell temps que segueix al solstici, de l’hivern–, el talaiot dels Alens comunicat com una terrassa antiga amb el safareig dels Efímers on visquérem alguns dels capaltards més inoblidables del nostre temps. Repetesc els topònims adorats amb exhalacions d’aire que queden dibuixades per l’humitat de l’ambient: passeig en barca –Forat– entre nenúfars i lliris d’aigua en una trajectòria germana de les que feies quan pintaves el pont de l’Ofec, just a l’hora primera de l’alba, quan l’aurora entinta tota cosa d’una claror meristemàtica. Escriuria el tesaurus de diccions que et fermen amb l’esclavatge gloriós del record: Fumerola sonora, camí tallat, Suassi, seminadora, blau negre del sotabosc, silita, roseral, martiri lila, ors de Piero della Francesca, llampeig, glorieta, renou d’armes, roquissars, silenci a onades, enfonsament, xuclador, abismes de fosca, solar celest, tinta de neu, desfici, casa de roter, ametllerar, espires negres incandescents, revolta, grafits d’Antoni Gelabert, fòssils trendrals, carència, Arnau Daniel?, esponja, èxtasi, pluja encesa, corimbe, xerrades al casetó de la platja dels Anegats, caragolí a la gola, xarxes de mots tatuats al cos, delicte, fum espessíssim, fus.
Tenc la taula tota plena de barbeta on enfony el cap: festival de llavis temolosos entrecuixalers que canten les misericòrdies dels plaers tan sexuals com la mort sobtada i inacabable al mateix ritme de la degustació.
Tenim tants d’interessos comuns, Aràlia, tants de vestigis!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pel nou llibre que traus.
de tanta Aràlia????
Va, que ja cansa, la broma.
Demano en Bruno d’anar a fer un vol pel port i que, mentre, em sagni sotovocealguns versos de Catul: ………….. potser pel fet que sou cent o dos-cents sentats,/ avorrits i tranquils, penseu que no podré/ fer que dos-cents plegats me la xucleu?/ Aneu pensant-ho, doncs; que tota la façana/ de la taverna us l’escriuré de lleterades. / I aquella noia que fugí del meu costat/ –tan estimada com no ho serà cap altra–,/ per la qual he tingut de lliurar grans combats,/ seu amb vosaltres al bell mig. i tots li feu/ l’amor. Talment com grans senyors. Quina injustícia!/ Bandada d’esquifits i bagassers de barri!
En Bruno també em parla de llocs remots i fòssils engrutats, i torretes i cellers d’encontres propers i suaus a la pell dels dies, i tot passejant arribem a les portes de l’Aquàrium, i paguem dues entrades a la noia amb uniforme blau i negre i el cabell enllustrat i amb una cua de cavall.
Ens embadoquem pels tunels envidrats de l’edifici ple d’aigua i peixos i em parla, també, d’una biblioteca submergida al fons del mar d’Alexandria, plena de clàssics i de paraules que potser s’han perdut per sempre.
Aleshores se m’encén l’anhel kàrstic de la meva obsessió i li dic, gairebé a crits: Es pot saber què fem en aquesta mena de peixera estèril? Aquí puc respirar! (em mira sorprès, li dec una explicació) Vine, que t’ensenyaré un lloc.