Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4
Marita Bennàssar,
una mestressa de casa de 55 anys i una energia de jovençana, estava enrabiada
una mala cosa per aquella feta de l’algar. Els seus dos fills, Jeroni i Beleta
Ferrer, de 25 i 20 anys, li fugien quan li pegava l’atac ple de reivindicacions
contra el Club Nàutic de Voramar i contra la demarcació de costes de Balears.
El problema era ben clar i mal de resoldre. Anem a la cronologia històrica. La
caseta on vivien, que va construir el pare de Marita els anys trenta, estava a
primera fila de la costa de tal manera que el jardí acabava damunt les roques i
el mar. Era una urbanització primerenca dels anys vint del segle passat, la Marina dels Verderols,
habitada quasi totalment per mallorquins. Els veïns, els mesos d’estiu, aprofitaven
aquelles roques planes i un petit caló amb una clapa d’arena per prendre banys
dins unes aigües maragdines i transparents amb gran prades de posidònies amb
molts de peixos que constituïen també un altre motiu de goig per aquells
tranquils habitants.
Emperò fa cosa de
vint anys i busques que el desenvolupisme dominant decidí que el Club Nàutic
Verge del Carme de tota la vida s’havia quedat petit per poder amarrar els
llaguts, les llanxes, els velers i els iots que s’havien multiplicat com una plaga
de llagosta. I s’aprovà una ampliació exagerada del club nàutic que va fer
créixer d’una forma exagerada el nombre d’amarradors, va crear unes drassanes i
un nou edifici amb piscina olímpica, bar restaurant i tot d’aparcaments. El
resultat fou monstruós: just davant la casa de Marita va aparèixer un moll
immens, amb un martell de formigó que acabava en un far. Aquesta construcció
feta sense gaire miraments tècnics ni estudis d’impacte ambiental, tramudà les
correnties marines, acumulà arena i convertí els roquissar en una platgeta.
Fins aquí tot és un mal menor.Cada any els embats de les tempestes convertien
aquell racó en una acumulació de fulles mortes de posidònies, d’algues, en un
algar. Fins aquí tot es resolia per les bones: els del Club Nàutic contractaven,
quan arribava el mes de maig, uns grups de treballadors que amb bones i amb
feina, s’enduien les algues amb camions. Les algues servien per adobar els
camps i la platgeta quedava a punt pels banyistes.
(…)
Però enguany les
coses no havien anat com sempre: els grans temporals havien acumulat tones i
tones d’alga que havia envaït tota la platgeta i havia creat una serralada de
muntanyes d’un parell de metres i un llac d’aigua putrefacta enmig. I per
afegitó el Club Nàutic no s’havia posat a treure l’alga fins que la pudor de
l’aigua embassada havia creat l’alarma entre els veïns: els vapors havien
produït inflamacions, al·lèrgies i altres malures diverses. Això mobilitzà
Costes i Sanitat i el Club Nàutic començà
a escarada un procés de retirada de les tones d’algues amb uns
bulldòzers que ho arrabassaven tot: alga, arena i fins i tot la roca calcària.
Les coses s’havien posat al vermell roent amb protestes de l’Associació de
Veïns de la Marina
dels Verderols, cartes al diaris i reportatges televisius.
Per afegitó
Marita tenia tres problemes més: el seu home, Pere, després de 43 anys de
comptable a Construccions Salvador S. L., una de les tres mil empreses que
havia quebrat amb la crisi, es trobava al carrer sense atur. El seu fill
Jeroni, que combinava els estudis de matemàtiques amb una feina ben pagada a
una empresa d’informàtica, l’havien acomiadat. I per acabar d’arrodonir els
esdeveniments, a la seva dona de fer feines rumana, Aitane, els Serveis Socials
li volien prendre la filleta de cinc mesos, perquè no li havia passat pel cap
altra cosa que dur-la a la dicoteca Los Pinos a passar una vetllada perquè al
seu apartement diminut s’acubava de calor.
Aquell matí de
juliol, quan Marita acabava de tornar de la comissaria de policia per declarar
contra l’home de la jornalera, Ahmed Mustapha, que la maltractava sempre que
l’anava a veure, es va trobar just davant ca seva dos bulldozers immensos que
amb unes palotes com urpes gegants es dedicaven a treure l’alga i la poca arena
que quedava i envestien aquell embassament pudent en un desgavell terrible que
ho matava tot. Com una militant ciutadana d’aquelles que ja no en queden
organitzà una moguda ràpida: ordenà als seus fills que avisassin als seus
amics, digué al seu home que partís de quatres i posàs en peu de guerra el
gremi d’aturats i ella materixa anà de casa en casa explicant que si no feien
alguna cosa els bulldòzers deixarien la platgeta més pelada que una closca de
tortuga.
Dit i fet: a les
quatre de la tarda, amb un sol que cremava el cul de les llebres, una trentena
de persones de tota casta i condició, estaven asseguts davant els dos
bulldozers i cantaven una vella i vindicativa cançó de tots els temps: No serem moguts.
Els conductors
dels bulldòzers avisaren el director del Club Nàutic. Hi va haver negociacions
sense treva. I s’arribaà a un acord: les maquinotes partirien i des de l’endemà
matí vindrien unes pales sedassadores que separarien l’alga i l’arena i amb
treballadors especialitzats treurien amb bones aquell algar fins que elas veïns
poguessin tenir una platgeta petita i neta com abans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!