Plagueta de Bord

Em sent la persona més artificial i al mateix temps la més genuïna que podràs trobar mai. Em digueres aquestes paraules exactes, ho record com si fos ara, i a més a més ho tenc apuntat clarament en aquesta plagueta de notes que m’acompanya sempre, quan preníem uns margaritas deliciosos al bar Guadalajara d’una de les terrasses superiors de l’hotel Blue Palace, enrevoltats per un mar que reflectia totes les darreres llums hemorràgiques d’aquell capaltard d’estiu tan calitjós que Palma era un gran taca blanquinosa al fons de la badia i en què tu havies decidit, sense que jo ho sabés ni ho sospitàs, on em duries, per quines clavegueres de luxe de la nit mallorquina hauria de fer camí, cap a quina meta desconeguda avançaria en un exercici d’exploració íntima al qual no s’havia atrevit mai ningú a empènyer-me.
Què et fa creure que som un excèntric, estimat? Som un dandi. Un excèntric és una persona massa rica o massa potent per ser considerada boja. Un dandi és una persona massa pobre o massa inútil per ser vista com a sana de ment. Els excèntrics són les herbes d’un jardí del qual les flors són els dandis. Dit això, fes de mi el que desitgis. Vaig quedar rígid, sorprès, aturat. No podies amollar més coses amb menys paraules, aquest vaig descobrir que era un dels trets del teu caràcter, i jo no sabia inventar una resposta una mica original per intentar maquillar la fascinació que em produïes i fer-te creure que els teus mots, els teus gests i la teva posa em deixaven fred quan tot dins mi era una convulsió que em costava molt dissimular sota una capa gelada de curiositat fútil, que el fet de ser un home reconegut per algunes il·luminacions famoses dins el món restringit dels creadors d’espais em permetia.
No pensis que he après gairebé res de les clarors, tot quant sé pertany al reialme infinit i inacabable de les ombres. Potser per això som tan mal entès en aquests temps de megavats i d’enlluernaments tècnics, de resplendors fàcils d’un gust tan estrident com vulgar. L’originalitat vertadera significa diversitat individual espontània, lliure de pretensiositats o vel·leïtats d’artista. La meva obra d’art autèntica és la meva vida, la resta són passatemps. En acabar aquesta frase, se’t dibuixà un gest alhora esquerp i tendre en el llavi inferior molsut i d’un rosa fort, un rictus de commiseració subtil, com si, sense adonar-te’n, un altre home desconegut i mòrbid aparegués davall la màscara amable del creador de llums noves i ocupàs l’espai d’aquell que té una visió desencantada de la vida.
(…)
Sense consultar-me demanares dos margaritas més i va semblar que
m’havies llegit el pensament, perquè digueres: Ens construïm un
personatge com una closca que ens protegeixi de la por de viure. Aquí
et returares un moment i insinuares un somriure de complicitat que no
vaig voler respondre. Tots, absolutaments tots, periodistes i advocats,
professors i capellans, metges o arquitectes, obrers o artistes, tots
creuen ser persones vertaderes i autèntiques, però si t’hi acostes de
ben a prop, si els observes amb sensibilitat d’entomòleg, sents tot
d’una la pudor del cosmètic d’una màscara damunt la fesomia. El dandi
no s’atura de cridar “el rei va nu” i fa veure al més clar possible la
màscara que la societat ens endossa a cadascun de nosaltres. Aquí
tornares fer una pausa llarga, agafares amb l’elegància de les teves
mans de dits llargs la copa de margarita, i alçant-la en senyal de
salut, begueres un parell de glops. Em vaig veure obligat a brindar amb
tu mentre no deixava de mirar-te als ulls, grans i d’una tonalitat gris
fosc, que sempre seguit em fitaven. Em sentia un il·lús, un passarell,
un optimista congènit que es deixava engalipar per la teva vèrbola feta
de frases com foguerades d’encenalls, però que després, un cop acabada
la combustió, no deixaven calius ni cendres, sinó un polsim lleuger que
s’envolava cap al cel. Cavil·lava d’aquesta manera quan reprengueres la
teva resposta, que no tenia res a veure amb la meva pregunta, i feres
com una declaració moral. Totes aquestes coses que et dic se m’han
revelat a través de l’ombra. L’ombra, les ombres, no es poden
desfressar ni maquillar. Digue’m quina ombra tens i et diré qui ets.
Mira aquesta espelma dins el vas de vidre quina quantitat d’ombres crea
de nosaltres mateixos, en nosaltres mateixos. Si les sabéssim llegir
amb cura i amb detall, potser sabríem molt més l’un de l’altre que amb
tot aquest rosari de paraules que forma qualsevol conversa.
La fosca ja havia envaït aquella terrassa que dominava la badia, una
taca negra solcada de llumets de barques i iots amb Palma al fons,
entrevista entre aquella calitja que ni un lleuger embat que venia del
mar era capaç d’esborrar. Et veia com un ser que es movia en tots els
nivells de la societat, des dels salons d’èlit als baixos fons,
convençut que cap dels papers que aquesta societat et proposa, fins i
tot el de l’artista, no mereix ser acceptat i, sobretot, pres
seriosament. Et veia com un mosaic: una part de guerrer i una de
somniador, una part de jugador de l’atzar i una de lladregot, una part
de croat i una de violentador, una part d’innocent i una de màrtir. La
nostra taula, arraconada al final d’una pèrgola de llessamins que
exhalaven un perfum intens, semblava perduda en una altra escenografia
i la teva veu greu i melòdica que m’arribava per onades successives em
feia surar, combinada amb l’efecte del tequila, dins un sopor suau que
de vegades em feia perdre algunes paraules que es mesclaven amb les
notes d’un piano de cua que s’havia posat a tocar una melodia tan
demodé com «Strangers in the night», que, alhora, em resultava
significativa dins aquell diàleg, que tu monologuitzaves molt sovint,
que semblava que no s’acabaria mai.

CAL LLEGIR MIQUEL BAUÇÀ!!!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!