M’HAS ENVIAT UN BITLLET
«Ploreu, oh les Venus i els Amors, i tots els homes que sigueu prou gentils. Se li ha mort el pardal a la meva amiga, aquell pardal, delícies de la meva amiga, que ella estimava més que les ninetes dels seus ulls. Car era dolç com la mel i coneixia la seva mestressa tan bé com una noia coneix la mare, i no es movia de la seva falda, ans, saltironant d’ací i d’allà, només a la seva mestressa piulava sense parar. Ell ara va per un camí tenebrós allà d’on diuen que no torna ningú. I vosaltres, maleïdes sigueu, maleïdes tenebres de l’Orc, que devoreu tot el que és joliu; i era tan joliu el pardal que m’heu pres! Oh, quina malvestat! Oh pobret pardal! Ara per culpa teva s’inflen i s’enrogeixen de plorar els dolços ulls de la meva estimada.»
QUÈ VOLIES, ARÀLIA?
Catul és un lligam i un respir.
Som febre de complicitats panteixants…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això és escrit en horari laboral.Sortiràs al diari Que consti, un amic de JR
Si fos cert el que diu el diari Balears t’haurien de defenestrar de la UIB, aquesta creu de Sant Jordi et treurà rovell. Jean Genet va tenir més categoria i tu ja només pots regar de tinta les orquídees.
Clítote, entre mare i amant, entre condescendent i encaterinada, ha acceptat de baixar a la costa. Pensa que és l’apocalipsi, el descens a l’infern, m’ha dit. Viu acostumada als autors de puny tancat, i també a ella, els esprais contaminants dels grafits, li semblen residus autàrquics i llunyans de la seva veu.
Quan pujo de les aigües i em dóna la tovallola, espera que li digui: Res. Aleshores somriu.
Intento explicar-li que fluctuar sense cap mena d’anclatge, en tot, té la seva saviesa. És viatjar per la incertesa sense cap mena de fonament.
Clítote és lluny i fa com qui no hi sent.
Ara vols, Catul, que plorem la mort d’un pardal.
Dius que era dolç com la mel i que feia les delícies
de Lèsbia, la teva estimada. Que se li posava a la falda
i que sols a ella piulava. El que no dius,
o no saps, Catul, és que Lesbia té ocellada