ME VOICI VIVANT
MAGNIFIQUE ÉTONNEMENT
DANS L’OMBRE DES FLEURS
Kobayashi Issa
Els tòxics, els verins, són els grans reactius de la vida.
Claude Bernard
ARÀLIA, nom abandonat entre els comellars i les roses esfilagassades.
ARÀLIA, nom perdut dins els laberints polifònics de les paraules.
ARÀLIA, nom retut pels caps de fiblons ardents i les dreceres falses.
ARÀLIA, nom fet malbé per l’orbament dels indignes i els marxandos.
ARÀLIA, nom aixecat pels torcívols fetillaires del renec i la renaixença.
ARÀLIA, nom cal·ligrafiat per les lliçons d’absència i de terror.
ARÀLIA, nom venerat per les obagues de la intel·ligència.
ARÀLIA, nom urgent en les planes electròniques a punt de fer el cuec.
ARÀLIA, nom esgrafiat en les juntes i els caires de ma còrpora estremida.
ARÀLIA, nom llampeguejant en el cel incandescent del meus llavis.
ARÀLIA, nom enlluernador de diamantines fosques en el cervell en punt.
ARÀLIA, nom mossegat amb la crua insistència d’unes genyives de llet i de pedres fogueres.
ARÀLIA, nom besat amb els besos de la seva boca.
ARÀLIA, nom bessonat de tendreses lascives com els infadigables capaltards.
ARÀLIA, nom encreuat de batalles calentes i invitacions àrtiques.
ARÀLIA, nom aquarial de les navegacions sobtades, dels deliris.
ARÀLIA, nom estel·lat de cels marins i d’escórpores bategants al pit.
ARÀLIA, nom mercurial del nàufrag que s’aferra a l’aire del no-res.
ARÀLIA, nom escorxat entre l’udol de les ambulàncies i els aljubs de la tristesa.
ARÀLIA, nom fet carn de ressurrecció de la lletra brodada als electrons antics.
ARÀLIA, NOM SECRET QUE AMAGA UN ALTRE NOM QUE NO DIRÉ MAI.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El domini .cat a la resta de territoris te una iconografia de significació més territorial que cultural.
La generositat del Principat envers a la resta territoris sols demostra que encara no han alçat el cap del melic.
Doncs parlant de un domini lingüistic, cal un d’aceptació més homogenia als territoris, es a dir, cal com a cultural un domini.cal deixant el .cat com a territorial.
Al caire del suïcidi (immersió en apnea) fins a no tocar fons (mai) fluctuo a través de clivelles kàrstiques (o càrstiques) amb vans intents d’aferrar-me a l’aire (sempre) fins que s’escura del tot.
Clítote m’espera a la superfície i rendida prenc la tovallola que em dóna.
Aleshores espera que li digui: Res.
Què us empatolleu, sacrílegs, grafitejant aquí aquesta paret impol·luta amb merdes que no tenen res a veure amb la poesia ni amb la sensibilitat ni amb la passió ni amb el delit més gran?
Fora d’aquests temple, babaus desgraciats! Aneu a pintar mones al vostre blog o creeu-ne un ad hoc. Però pareu d’empastifeu aquest racó coral on jo vinc a gaudir del so del vers i la prosa versada.
Biel, ja fa dies que mirava de trobar la manera de preguntar-te si ens diries què fer per descobrir la persona o la personalitat d’Aràlia. Ens has ben fout, tancant la porta i llençant la clau.
Fas mal fet de prometre un no etern, perpetu. Més m’hagués estimat poder seguir somiant que ens ho descobriries un dia… Ni que mai no arribés.
Calia matar l’espoir de tots els qui somiàvem?
Sort que el destí dels secrets és deixar de ser-ho algun dia. Puc esperar i esperaré. Esperarem. Seurem a la vora del riu amb paciència infinita fins veure passar , flotant, la màscara que amaga la teva promesa … i ben a prop, gloriósa i nua … Aràlia …
Retracta’t Biel, retracta’t . Què en treuràs de torturar-nos?