Plagueta de Bord

Viure totalment cap a defora com cap a dedins, no sacrificar res de la realitat exterior a la vida interior. És una metamorfosi. Som a una rotonda tranquil·la i deman almoina. Els cotxes es returen quan em miren i no em veuen. Alguns homes em diuen paraulotes (botxa!, tocada!, vols anar a barrinar? Per quants euros? Putona! i coses per l’estil), d’altres em tiren unes monedes a terra, d’altres em maleeixen, una senyora molt pintada em demana amb insistència per anar a Can Tornavís. En sec canvii d’escenari. Ara camín devora un solc fondo on hi ha gent mig nua, embenada, malalta, moridora, que em crida i m’intenta agafar un vestit llarg i vermellós que m’arrossega. No em puc aturar. Voldria ajudar una dona vella amb la cara plena de ferides amb cucs, i no puc. Voldria agafar un nadó que, tot nuu amb les restes del cordó umbilical, plora com un desesperat, i no puc. Voldria curar una nineta amb una llarga cabellera rossa i tot el cos ple de nafres que regalimen de pus, i no puc. Voldria acostar-me a un home que fa el caragolí amb un xapot a la panxa per on li surten uns tubs negres que semblen budells, i no puc. Voldria embenar la cama d’un al·lot que no té peu, i no puc. Voldria posar bàlsam damunt la pell d’una dona amb el cos ple de cremades que gemega amb xiscles menudons, i no puc. Voldria que això no s’acabàs mai. Dolçament entr dins una mina. Una mina que és un túnel llarg que no put a humitat, ni a falgueres, ni a pedres que vessen llàgrimes com la font Fosca, secreta, de Son Ululavent, on m’agradava amagar-me de petita i pensar en el Bon Jesús que jugava de nin amb creus d’esbarzer, i que el temps no acabàs de passar mai, sinó que allà dedins per on vol hi ha un renouer infernal de guerra que s’acosta, i jo corr damunt calius apagats i esmolats com trinxetons cap a la negror lluent de tant en tant per una emblanquinada d’explosions lentes, que desapareixen com llampecs sobtats i em deixen l’ànima aconhortada com quan acabava de rebre el cos de Crist damunt la llengua i tancava els ulls molt fort fins que la capella de les monges de Santa Tasis, els cants gregorians de les meves germanes en Déu, l’olor d’encens i aquell verí càlid que em regalimava entre els genolls, eren un record inesborrable. No hi ha res a fer. Entr a peu pla dins un laberint de paraules que se m’afiquen pel cap com sagetes d’un arquer eficaç que coneix a fons cadascun dels meus pecats, cadascuna de les meves angoixes, cada ofec i cada agonia que em corprenen. Al principi no les puc entendre quan les dic, després no vull dir-les per no entendre-les: capxiriboti, ranera, pardal, freixura, capovallada, pedrer, sòtil, campana, corriola, enfonyall, ruda, caliu, femta, rebesar, oliu, crimar, conquerir, caure, cucull, returar, encendre’s, fugiguera, cascall, rebost, eufemisme, súplica, conill, colcar, ferir, cervelltremolar, espelt, roba, reixam, pues, putes, pus… Les paraules m’arriben esquarterades i les reconstruesc amb aquest cap que no és el meu, sinó el d’una forastera que no sap cap idioma, que ha de cercar en les cordes vocals una diguera que no sent, que no té, que no recorda, que voldria oblidar per sempre fins atènyer la pau del cel.
(…)
No sé si puc mostrar al meu confés aquest bitllet que escric dins
aquesta cel·la on crec que puc fer el bategot d’un moment a l’altre.
Tenc la fulleta d’afaitar dins la mà esquerra, mentre la mà dreta umpl
aquest paper que voldria contar els meus dubtes del perquè m’he tancat
dins aquest convent de dones totes soles amb Déu, que volia que fos el
meu refugi i s’ha convertit en el camp on visc les batalles més
espantoses, més paoroses de la meva vida. No vaig tenir tanta de por
fins i tot quan aquell home m’agafà per l’esquena, em tapà la boca i em
digué que callàs amb un idioma desconegut, perquè si cridava em
mataria. I després vaig consentir a tot el devessell de maltractes que
em donà fins a fer-me molt de mal al lloc que tenia més gelós del meu
cos. No era por, ni oi, ni dolor. M’havia agafat una mortor que m’anava
envaint mentre aquell tros d’homonot es movia com un terratrèmol damunt
els meus ossos que no sentien res.
Tenc la impressió de viure un procés continu de creixement que bastaria
per ocupar molts d’anys. La consciència de tot el bé que ha existit en
la vida, en la meva vida, lluny de ser reprimit per tota la resta,
m’impregna cada dia un poc més. I no veig cap horitzó, ni aquell tan
llunyà, que m’indicaria que hi pot haver una casa de veres per a
aquesta desfeta que som, aquesta despulla que navega inflada per un
Ganges pla com una bassa d’oli, on no hi ha ningú pus, davall un cel
al·lucinat de cendres que cauen com l’or, cascada refulgent que em
tapava, quan feia de la Mare de Déu d’Agost a l’esglesiola de Rotana i
un escolà, en Joan, deixava caure la purpurina des del capcurucull de
la nau central, adormida i envoltada d’alfabegueres que m’entabanaven
al centre de la nau central, sentia entre els ulls les llàgrimes d’or
que m’acompanyarien a la meva pujada cap al cel, cap a les fondàries
amniòtiques del cor de Jesús. D’on em ve aquesta escriguera malaltissa?
Per què la carn s’expressa així quan voldria que fos l’esperit que
guiàs la meva mà pecadora i m’ajudàs a desfer-me de tanta misèria,
sobretot sexual, que duc aferrada onsevulla? Moltes de paraules,
paraules a raig, però, per què serveixen, per fer-me més bona, per
fer-me més endimoniada, per refer-me? El món entra en fusió, en
confusió, i d’aquí un no res tocaran matines i hauré de deixar les
eines i partir cap a la capella. No ho faré. Ho he decidit. Em tancaré
en fort dins la cel·la, em posaré darrere la porta perquè no puguin
entrar i estrenyeré la fulleta d’afaitar entre els dits fins que tengui
alè.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!